Manual per a dones de fer feines – Lucia Berlin (2015)

¿Millor llibre de l’any? Una etiqueta que és un risc. Passa igual amb els premis. Com amb l’estratègia comercial de publicar autores, per l’empatia que generen, perquè qui llegeix ara és la dona i vol temes de proximitat. Intimitats femenines. Això nostre. Sí. El “Manual…” és un llibre femení, la veu d’una dona furgant al seu infern quotidià. A partir d’aquí, el màrqueting de pa sucat amb oli del món de les lletres funciona a curt termini i res més. La resta son titulars gastats, pretensions i tergiversacions sobre gèneres. Sobre els generes, només cal pensar en la pila d’autores que coneixem i callar la boca. Com les etiquetes aquestes del millor de l’any. Estratègies.
428 pàgines per trobar la raó del llibre de l’any. Una pila de contes. Un pròleg de Lydia Davis que ens vol preparar, que ens avança nocions abans d’entrar a la sala fosca de l’autora. ¿I per què no posar primer la biografia? ¿Per què no datar els contes? ¿Per què no informar d’on van ser publicats? ¿En un recull? ¿En una revista? ¿I la ciutat on van ser escrits? Imagino que es va valorar donar alguna d’aquestes informacions però que es va desestimar per algun motiu. Potser per manca de documentació. Hauria servit durant la lectura, per fer-nos una idea del moment, del lloc i la conjuntura. ¿Es tracta d’un recull global de contes? ¿O d’una selecció? (El pròleg podria haver anat per aquí, pel criteri que es va seguir en fer la compilació)
Imagino que l’obra va arribar publicada així des de l’editorial mare nord-americana.
¿Millor llibre de l’any? Els primers contes serveixen per adaptar-se a l’estil de l’autora. La manera peculiar d’escriure de Lucia Berlin, sembla que a raig i de manera convulsa o desordenada, demana tenir el cap centrat i sense distorsions de l’atenció. Res de llegir al metro amb un paio al cantó parlant per telèfon o al CAP entre dues rivals per una malaltia pitjor. Res que no haguem viscut abans amb els llibres i l’esforç d’entendre. Destacar la traducció que ens apropa a la veu i la neteja de la neteja prèvia que sembla haver patit el manuscrit. A mida que entrem al llibre, l’orella del cap s’ajusta a la veu i rellegim l’imprescindible. Repassar una escena per ajustar l’entesa d’un fragment. De vegades el punt de vista del narrador salta i canvia de protagonista sense avís. Esperit lliure per influència beatnick, aclareix la biografia.
Del desordre vital de l’autora, d’un canvi constant de residència, de marit i de feina, creix la brossa que conforma els seus contes. De néixer a Alaska i mudar-se a Santiago de Xile, per la feina minera del pare, a viure a Ciutat de Mèxic,a Califòrnia, a Nova York, a Alburquerque, Nou Mèxic.Amb una nova parella, amb un altre fill, amb una feina diferent, una qualsevol que doni per viure i de menjar als fills. Fracassos, desfetes i malalties omplen el paper sense un ordre establert. Un conte parla d’inseguretats personals, el següent, el drama és per algun conegut seu. Un interès ascendent sedimenta la lectura que ens retroba amb personatges com l’avi dentista, la mare estrafolària i el marit, membre del PRI mexicà, amb la germana malalta de càncer, amb fills i nebots punkys, que ens adapta al dia a dia real de l’autora. Amb la cotilla que duu per redreçar un problema d’escoliosi, al dolor dels altres que la fa patir, a la seva addicció al mam, a la soledat i la supervivència, a la vida entaforada en una maleta i amb uns pocs calers a la butxaca. La lectura va madurant com l’escriptura o és l’efecte òptic que proporciona. Els relats acaben lliscant com grans d’un collar que filem fins aconseguir una mena de visió panoràmica. Acabada la lectura, romanen les històries i queden fora les crítiques funcionàries com el pròleg de la Davis. Influències? Realisme Brut? Txejov? Queda el talent i el desafiament de les normes, aquest retòrcer la realitat quan parlem de nosaltres i el pudor complica la feina. Queda el plaer de la lectura quan encaixen les peces del trencaclosques. Quan aprenem alguna cosa. Millor llibre de l’any? Importa?

Nick Cave and the Bad Seeds – People Ain’t no Good

Share Button

El Club – Pablo Larrain (2015)

Pederàstia i església. A “Spotlight“, pel·lícula guanyadora de l’Oscar 2016, es parlava d’una mena de patologia provocada pel celibat, una causa i un efecte entre l’abús de menors i l’estricta solteria dels sacerdots catòlics. Més enllà de la certesa de les conclusions, és notava l’estil deus ex machina de Hollywood de trobar un element extern, sinistre, inconcret i previsiblement invencible, que funcionés al gust de tots per tal d’evitar que el castell de cartes de la pel·lícula s’ensorrés. Això, independentment de la certesa dels fets d’un cas real, i de les diferents implicacions d’una societat majoritàriament protestant i d’una indústria de capital principalment jueu. El fet és que el tractament periodístic de la pel·lícula acabava tibant de la manta i descobria una xarxa immensa de casos i denúncies que la mare església vaticana havia anat ocultant a mida que se’ls presentaven.
La visió de la xilena “El club” s’estima més el relat del pla curt. Deixa les presumpcions i les anàlisis, les revelacions i els girs inesperats, i s’estima més que l’espectador jutgi sense gairebé filtres, situant-li la mirada a la vora mateix de les pells dels protagonistes. La cinta ens duu a Boca, una petita població lluny del món, a la Tierra de Fuego xilena. El club del títol és un centre de retir forçós per a sacerdots apartats per l’església, una presó, com la defineixen en un moment. És amb l’arribada d’un altre com ells, amb les cartes marcades com ells per un fet vergonyant, que a la casa es perd el control de la situació. Perquè el nou inquilí ha arrossegat fins la porta de la casa el focus del seu problema. L’incident trenca l’existència monòtona dels personatges i fa surar a la superfície les seves diverses raons. Perquè la justícia divina perpetrada pels homes prengui decisions, sense la necessitat del grans escàndols ni arquebisbes panxuts repartint admonicions. Una hora trenta justa, un tractament explicit com un cop de puny, la llum i el color de la fotografia contrasta amb la duresa i l’abandó perquè les escenes es converteixin en estampes de pintures renaixentistes. La història crema els sentits de l’espectador per la manca d’embuts, pel dolor. Sense necessitat de màquines de Déu. Per això tenim els seus fills, que fan la feina bruta en el seu nom, a canvi d’una hòstia consagrada, ves per on.

Share Button