2014 (un Tast)

Swans – To be Kind

Karl Ove Knausgård – Mi Lucha

El Petit de Cal Eril & David Mengual Free Spirits Big Band

Toni Sala – els Nois


Mommy – Xavier Dolan


Timó d’Atenes – Shakeaspeare & Manrique

Angel Olsen – Burn your Fire for no Witness

Primavera Club 2014


David Galvez – Cartes Mortes

david galvez

Relatos Salvajes – Damián Szifrón

Share Button

Mommy – Xavier Dolan (2014)

Hem vingut a patir“, deia l’avia de la vida quan jo era petit. Li vaig sentir dir un munt de cops des d’una infància burgesa dels 60’s. Veníem a patir amb aquell color d’echtachrome que tenien les coses de llavors, grocs, però, sobre tot, blaus. Com els animals van a l’escorxador. Potser sí.

A partir d’aquí, dues hores en aquest estrany format escollit pel director, la caixa de televisió, que rebutja els habituals 4:3 i 16:9 de les sales de cine. Bàsicament per centrar l’ull en l’acció, retallant el sobrant. Després, aquest dialecte del francès del Quebec (mesclat amb anglès) que xerren els protagonistes a tota pastilla, que sembla però que no és. Amb els marges de la pantalla retallats de material sobrant i la comprensió perjudicada, la història d’una mare i un fill. Ella, viuda i desorientada, ell, malalt mental. Un barri de cases unifamiliars, la feina que va i ve i penja d’un fil, la malaltia que fa impossible la convivència. I la possibilitat de desfer-te del fill si les coses van mal dades. La gola del llop perquè això no és Hollywood. El duo es converteix en trio amb la suma d’un tercer personatge, una veïna, amb un altre bloqueig mental. Llavors, el perjudicat que ajuda l’altre, com dos cegos guiant-se de la mà pel pont dels cocodrils. I una sèrie d’accions que tallen l’alè, que duen al límit l’experiència. Retallats els marges i xampurrejant alguna cosa que sembla francès. El pols entre poder i no poder. L’amor que deixa marca. L’ensucrada que no es produeix.

Un director de 25 anys amb les idees clares, tres actors entregats, Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément. Un experiment de colors i circumstàncies. Un cop al pit constant fins que acaba la pel·lícula. Premi del Jurat de Cannes.

Ahir llegia que l’entrada de cine a Europa està pels 4 euros i mig. Ahir en vaig pagar 9 per allò que era festa. I la sala plena. Afortunadament pel senyor Verdi. Ahir llegia que el porno cotitza un 4% d’IVA (no tinc res contra el porno, que consti) mentre el cine en paga els fatídics 21%. Hem vingut a patir, certament.

Share Button