Santuario – William Faulkner (1931)

Rellegir Faulkner. Del malson de la primera lectura a la transparència de la darrera, fins clissar-li les ferides i els pedaços. Com encobreix la cruesa, els incendis que provoca per despistar l’atenció, el pèndol que oscil·la entre el fet comercial i aquest perdre el nord que desafia la comprensió quan la sang se li calenta, el gust per la torrentada d’idees i vigila que els encausats no es reconeguin en el text, que això només és el comptat de Yoknapatawpha. Faulkner prova de retratar una societat de coneguts i saludats que inclou la família, aquells pioners, herois en territori enemic, incapaços d’oblidar la Bíblia i el fuet. La desfeta persegueix Faulkner, els pecats venials agiten la cua, castiguen amb el record i demanen tinta, paper i quelcom de beure. En l’època de la llei seca, sense el pal·liatiu de l’alcohol, els personatges suren en un mercuri tou que els embruteix. Malgrat la prohibició, no deixen de beure, des d’aquella primera escena, quan el jutge Horace Benbow s’atura a beure en un estany i topa amb el sinistre Popeye. La destil·laria del traficant Goodwin esdevé santuari, lloc de trobada on tothom s’iguala; tant hi fa la classe si tard o d’hora te l’has de beure, en got o a galet, perdulari o estudiant, figaflor o mare abnegada, home de llei o condemnat. Els secrets sempre s’amollen amb la boca calenta i el passat torna al present. Faulkner sentencia amb un ferment fet d’odi i amor que s’escampa en l’aire com les pregàries.

Share Button

Juan Benet & William Faulkner

Un apunte sobre la novela moderna:

“La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste– necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada… Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal”.

Juan Benet: “Una Biografía Literaria” 2007

Share Button

Benet & Faulkner


Un apunte sobre la novela moderna:

“La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste– necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada… Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal.
Juan Benet: “Una Biografía Literaria” 2007

Share Button

El Brogit i la Fúria – William Faulkner (1929)

“He vist el principi i ara veig la fi”

La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre. No queda espai ni forces, tot s’ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s’atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d’ànimes. El polsim que es filtra en la llum del sol i que és un “pàl·lid tros de drap”. A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.

“Aleshores en Ben es posà a gemegar de nou, desesperançadament i sense parar. No era res. Tan sols un so. Podria haver estat el temps i la injustícia i la pena absoluta vocalitzats un instant per una conjunció de planetes”.

La història funciona com un compte enrere, d’una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El brogit i la fúria. El brogit arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de protestar per tot. El soroll persevera en la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s’allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d’una hegemonia esgotada. L’estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.

“Divendres a la tarda, i d’aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l’arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols”.

La fúria és filla del brogit. Com la cua d’un tro. Amb el Jason Compton, l’altre germà de la família. Del final, queda el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l’hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de la Caddy, desapareguda darrere d’uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que es feien visibles quan ella grimpava pels arbres de la seva infantesa. Carn i sang de la seva carn i sang. No els queda res més que uns erms muts i inesgotables. La lluna en una nit de desgràcia.

“…el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d’escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir”.

John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:

Share Button