Voces de Chernóbil – Svetlana Alexievich (2005)

“Sobre nuestra tierra ya se habían precipitado miles de toneladas de cesiio, yodo, circonio, cadmio, berilio, boro, una cantidad incalculable de plutonio (en los reactores RBMK de uranio y grafito, en la versión de Chernóbil se extraía plutonio estratégico, con el que se fabricaban las bombas atómicas). En total, 450 tipos de radionúclidos. El equivalente a 350 bombas como las que se lanzaron sobre Hiroshima. Se debía hablar de física. Y, en cambio, se hablaba de enemigos. Se buscaba al enemigo”

Vasili Borísovich Nesterenko,
ex director del Instituto de Enegría Nuclear
de la Academia de Ciencias de Belarús

voces de chernobil

Es poden parlar de disciplines, de generes, d’especialitats. D’allò que vaig escoltar al poc de començar la carrera, allò recurrent que no calen estudis de periodisme ni la carrera per a exercir. Exercir! Com si fóssim doctor en lleis, enginyers, lletrats. Com la parròquia de l’opinió radiofònica i televisiva

Llavors què fem amb els cinc anys de la carrera? Amb la comèdia d’aquells quatre llibres mal llegits, la pila d’exàmens i treballs de merda. Queden les amistats i coneixences, aquells que se’t van ficar al cor i aquells que van passar volant pel teu cantó, buscant alguna cosa a la desesperada. Feina i col·locació ràpida. La llista és llarga. Cinc anys voltant per aquella facultat que no tenia espai físic,les seves aules eren robades d’EUTI i Econòmiques, a la UAB del ciment i la gespa plantada entre autopistes. Del carpe diem dels vuitanta a la costa dels noranta quan vam superar la borratxera de les Olimpíades. A partir d’aquí, la crisi eterna dels mitjans. Més la politització sistemàtica de l’actualitat. Algú ens va dir que es tractava d’això? D’esmorzar, dinar, berenar i sopar polítics? No, que jo recordi. La primera persona en comptes de la tercera. El jo davant de les informacions i els fets de la noticia al darrera, com aquell qui treu a passejar el gos, arrossegant-lo amb la cadena. Titular, lid i crònica, i un raconet pel testimoni del protagonista. La mort del periodisme. A tall d’exemple, la peça d’ahir (09/02/2016) dedicada al macrojudici dels Pujol, una aberració de l’exercici.

A partir d’aquí, Svetlana Alexievich. Tampoc sé si el premi Nobel és net. O si el guardó vol ser un avís al govern rus sobre la seva manera de fer amb la llibertat dels seus ciutadans. Les pàgines d’aquest llibre, però, son llibertat d’acció i pensament. Emoció i testimoni. Fets. No sé. Allò que pensava que era el periodisme quan els professors, alguns, no tots, van enlairar el llistó de l’exigència damunt del meu cap. Quan van demanar seriositat en les maneres, aplicar-se, ficar-se en la història, buscar i arriscar. Quan vaig mirar aquell gegant, des del peu mateix de la noticia, vaig entendre que era més difícil del que em pensava. La lectura d’aquest “Voces de Chernòbil” dóna fe de vida al periodisme. Un més? Potser. Una delícia de sentir les veus d’aquella gent, supervivents d’una catàstrofe, sense pèls a la llengua. Allò de viure malgrat tot, les adversitats i la paraula mentre el cronista es retira a escoltar, mantenint-se fora del focus. No l’escoltes en cap moment. Només el gratar de la ploma al paper mentre pren nota.

Potser es això, el periodisme correcte. Potser no existeix.

Share Button