Patria – Fernando Aramburu (2016) (I la fi d’ETA)

 

“El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve”

 

El nobel Elias Canetti ho explica a les memòries, quan, després d’assistir a la protesta per l’assassinat del canceller alemany Walther Rathenau, es veu atrapar pel dilema d’escollir entre la persona i la massa. Un nacionalista ultradretà havia mort el canceller en considerar que aquest arrossegava l’honor del país quan intentava negociar el deute d’Alemanya amb els països guanyadors de la Gran Guerra. Vint anys després, l’arribada de Hitler al poder donarà resposta al dilema de Canetti. Persona o massa? Hitler i els seus estrategs dels uniformes, les banderes i les desfilades acabaran llençant Alemanya a la bogeria del III Reich i les seves conseqüències.
Patria” d’Aramburu escull la persona per provar de donar opinió del conflicte basc.Com la literatura fa des de les tragèdies gregues, l’autor cerca uns personatges arquetips i un dia a dia, unes famílies, uns interessos, un poble, uns costums i fa el seguiment d’aquestes vides per aconseguir una imatge polièdrica del tema de la violència a Euskadi. 640 planes, una línia cronològica que l’autor mou a conveniència, una veu omniscient que explica els fets des de la distància i que permet reflexions puntuals en primera persona dels protagonistes. Una estructura de capítols curts, protagonitzats pels diferents personatges, dona velocitat de creuer a la lectura, de tal manera que. la narració flueix i no encalla. 640 planes? Potser siguin massa. La versemblança de la història? Aquest potser sigui el punt feble del llibre. Coincideixo amb l’opinió de Pau Luque sobre aquests arquetips que de vegades freguen l’estereotip. Aramburu ho explica des de l’objectivitat i eludeix els bàndols. Però la violència genera violència i marcar una línia a terra que determina actituds i activitats d’uns i altres. Llavors el dibuix de determinades històries queda macat, malgrat l’esforç de l’autor. Brilla la malaltia d’un dels personatges que sembla voler passar per metàfora de la història; l’obsessió per una idea, el virus d’un conflicte intern que trenca vides i dissol famílies i l’esperit de superació per treure’s del damunt l’infortuni. Aramburu deixa fer al pes de fets, al quefer biològic de la natura humana que finalment troba el lloc que li correspon. Treu de l’equació partits i associacions; hi són, però surten com pinzellades ambientals, com l’engrut que demana la història. Finalment queda la persona al final de l’embut, sostenint amb paciència mil·lenària aquesta piràmide invertida feta de milions de veus i decisions que ens plouen al damunt cada dia. Com passa al llibre, al final quedem sol amb l’adversitat, que és allò que resta de l’odi i el dolor quan han passat els altres, la massa de Canetti, cridant consignes i prenent decisions genèriques, les quals acabaran girant-se contra les vides del carrer que van i venen de la fleca a la carnisseria, del bar a la plaça, del banc al dispensari. Una roda que gira i es repeteix i que té un nom comú, sense que haguem de gratar-nos gaire la closca ni posar-nos filosòfics. Se’n diu egoisme. Allò de no veure més que el nostre rostre al mirall.

Per reblar el clau, el “Sense Ficció” TV3:
La fi d’ETA

Share Button

Promos: l’art de veure TV3.

Del 93 al 99, vaig passar a TV3 un dels millors moments de la meva vida. Bàsicament, per la gent que vaig conèixer i per l’ofici que vaig aprendre, que m’hauria donat de menjar si no hagués decidit anar-me’n a casa a escriure.

Feia promos, els anuncis de la programació de la cadena. Vaig tenir la sort de viure un moment brillant de la cadena. “Poble Nou”, “Nissaga de Poder”, “Les 1000 i una”, “Estació d’Enllaç”, “Malalts de Tele”, “Ciutadans” i la saga produïda per Úbeda i Escribano. “Aquest, Any, Cent”. “La memòria dels Cargols”. La cadena va assolir el lideratge de les audiències per qualitat i nosaltres érem al darrera, parint la comunicació dels programes, sota la vigilància de direcció, cadascun dels responsables amb les seves dèries i criteris. Recordo que, tornant de dinar, m’esperaven els canvis de les peces que s’havien lliurat pel matí i que els directors es miraven mentre menjaven.
L’únic tema que no tocàvem de la programació era el tema dels informatius. Un assumpte sensible i complicat que era preferible evitar. Compartint edifici, veies que aquella gent jugava a una altra lliga. Que la gent del CPA feia el farcit de la cadena, Esports parlava del Barça, però a la planta baixa del CEI era a on es jugaven els quartos de la cadena. La cara de restrets i d’amargura que es gastava la majoria de redactors era l’evidència de la pressió a la qual eren sotmesos, amb el cap d’informatius al capdavant. Parlem de l’època Pujol Aznar. De quan van destituir Cruyff i va arribar Van Gaal. Jo recordo aquell temps com si fos ahir.
Les promos no tenien cap secret. Miràvem el programa, escollíem els trossos més destacats i pensàvem alguna ocurrència per a locutar que lligués el fet, un titular que generés sinergia, com agradava dir al nostre cap, el difunt Josep Maria Ferrer Arpí. Les promos s’inserien a la franja publicitària, amb l’avantatge que significava emprar moments d’alta densitat d’audiències: entre mig milió i un milió de persones, asseguts davant del seu televisor, s’assabentava de la programació que els volíem vendre.
Amb els anys la vessant política de la cadena s’ha anat cruspint la part pública de la seva funció. Allò de posar a dit un director amb zero experiència en l’ofici i especialista del gènere polític. TV3 ha deixat de ser pública per a estar al servei dels partits i de les seves institucions. La caiguda de les audiències té a veure amb això, independentment de la rutina i de l’envelliment dels seus treballadors. La cadena la fa el target fidel dels seus espectadors, els professionals atorguen al públic allò que troben als estudis de mercat, però aquesta manera de veure la tele, hereva del monopoli de TVE, no té reemplaçament. El jovent no està per orgues ni per a Happy Days. El discurs que les cadenes privades espanyoles volen el seu pastís no justifica la pèrdua d’audiència, TV3 no té la competència directe d’una cadena catalana amb un pressupost similar. No té competència. Si en tingués, si existís una altra tele catalana amb un 10% d’audiència diària, el sector audiovisual rutllaria diferent per als professionals i productores de casa nostra.
Llavors, veig la peça aquesta de divendres passat i revifo el menyspreu de la gent d’informatius quan els proposaves idees. Recordo els TN’s de Salvador Alsius, Bonastre, Àngels Barceló, Fina Brunet i companyia; allò de saltar-se les normes, i veus això d’ara. Amb el judici del cas Palau a tocar, amb la merda que els està caient a la vella colla de Convergència pel cas 3%…

Llavors, us pregunto, excompanys meus, què és això? Informació o Promos?

No, companys, no és això.

Share Button

Tindersticks 26 de novembre de 1997

tindersticks second álbum

Presentaven el segon disc en concert. Pensant-hi, jo creia que havia estat molt abans, l’any 1995 de l’edició del disc, però va ser més endavant, dos anys més tard.
Hi vaig anar amb els amics Kati Phipps i Rai Escalé. L’Apolo del carrer Nou de la Rambla era ple, ho vaig celebrar perquè organitzava La Iguana Internacional del vell conegut Robert Grima. El repertori del concert va fer els dos primers discs de la banda, el so ballava insegur davant la contundència emocional de les cançons enregistrades. Hi col·laborava Stuart Staples amb la veu sempre al limit de l’afinació, malgrat que després em diguessin que no. Malgrat el posat crooner de Staples, intentava coses amb la veu que quedaven lluny de la seva capacitat. La banda complia amb profusió de guitarres acústiques, teclats tipus Hammond i un violí que cobria l’expedient. Com que es podia fumar, una boira baixa retallava perfils i actituds de coll alt i botí en la llum que petava de l’escenari. Érem feliços amb aquells discos, sentint-nos dandis tràgics, mudats pel concert igual que vestien Staples i companyia dalt de la tarima. Comparat amb aquell potent primer concert seu a la plaça del Rei, durant unes Festes de la Mercè, aquest segon em va deixar un pel fred. Després vindrien amb l’orquestra al Palau de la Música per a deixar-nos bocabadats. Un cop de puny suau pel record.

La samarreta la vaig comprar abans del concert; era el costum, entrar i comprar el marxandatge disponible que després lluiria pels passadissos de TV3, per arrencar de la veu de promos Jordi Novellas un “qui són aquests? Uns altres d’aquests grups raros que escoltes”. Encara aguanta, caient a trossos, però. Principalment, ha sobreviscut ales incursions de la mare quan es presentava a casa a fer dissabte i me les llençava sense permís, aprofitant que jo era a la feina.
En vaig arribar a tenir un munt, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure
que dirien els Surfing Sirles.

Share Button