Swordfishtrombone – Tom Waits (1973)

 

with horses on the front
and some gum and a lighter and a knife
and a new deck of cards (with girls on the back)
and I sat down and wrote a letter to my wife

 

swordfish

Los que lo hayan vivido, lo recordarán: como nos entró por un lado, con ese nombre impronunciable, un trabalenguas para el señor tendero, un puzzle de estilos cuando pusimos la aguja al inicio de la cara A y el desconcierto cuando llegó al final de la B. ¿Tú has entendido de què va el tipo este? Pues, no. Y lo probábamos de nuevo. Cara A, cara B. Ahora un blues, ahora un vals, ahora una pieza a voz y armonio, ahora la banda callejera que se toma como quiere el jazz de salón y el tipo, el tal Tom Waits, con esa voz de mil demonios, aullando a la luna del dormitorio, con esa proyección de jorobado de Notre Dame de la música, viniendo de lejos, de los pequeños clubs de Los Ángeles y luego para Nueva York, de buscarse la vida de camarero, de grabar discos que no funcionaban, porqué de eso tenemos mucho, señor, a ofrecerse de chico para todo en la manzana podrida de finales de los 70’s, que la gente se luchaba el plato de sopa con uñas y dientes del rival, para poder cambiar tu condición de superviviente de cuchitril a candidato cool con un plano en una película de Coppola. Waits cambió su California natal por NYC y todo fue mejor con sus nuevos amigos cineastas, periodistas, escritores, perdedores, basureros y mafiosos. El asunto jazz blues meloso quedó atrás cuando Waits tocó el asunto de las cloacas y se encontró con toda esa peña de la no-wave, que no eran más que virtuosos del jazz tratando de dar gato por noize. Tocaba reinventarse, verlo claro y equivocarse, dudar y complicarse. Meter todo cuánto había aprehendido hasta el momento en el triturador, esa paciencia y el mal humor, la resaca de la maldad, la imbécil bondad de las mañanas, toda esa poesía con la sabiduría, las frustraciones varias, las buenas y malas influencias, hasta las cosas baratas cabían, y sacar algo parecido a una nueva materia. El rocanrol se paraba de golpe en una plegaria y la cosa expresada cogía color de resistencia, el blues buscaba una vuelta más a la tuerca del pantano hasta desaguarlo, el jazz y el recitado parecían darse la mano mientras patinaban por un puente de fotogramas en 33 milímetros. Después de comenzar a cautivarnos por “In the Neighbourhood” y “Frank’s Wild Years”, todo lo demás nos fue entrando suave suave como una marching band de perdedores borrachos, buscando asaltarnos, no mediante sus sonrisas, sino más bien queriendo herirnos el alma. Hasta el fondo de la cocina entro el tipo con su puto trombón de pez espada.

Share Button

¿què està construint allà? – Tom Waits

He has no dog
And he has no friends and
His lawn is dying

via GIPHY

What’s he building in there?
What the hell is he building
In there?
He has subscriptions to those
Magazines… He never
Waves when he goes by
He’s hiding something from
The rest of us… He’s all
To himself… I think I know
Why… He took down the
Tire swing from the Peppertree
He has no children of his
Own you see… He has no dog
And he has no friends and
His lawn is dying… and
What about all those packages
He sends. What’s he building in there?
With that hook light
On the stairs. What’s he building
In there… I’ll tell you one thing
He’s not building a playhouse for
The children what’s he building
In there?

Now what’s that sound from under the door?
He’s pounding nails into a
Hardwood floor… and I
Swear to god I heard someone
Moaning low… and I keep
Seeing the blue light of a
T.V. show…
He has a router
And a table saw… and you
Won’t believe what Mr. Sticha saw
There’s poison underneath the sink
Of course… But there’s also
Enough formaldehyde to choke
A horse… What’s he building
In there. What the hell is he
Building in there? I heard he
Has an ex-wife in some place
Called Mayors Income, Tennessee
And he used to have a
consulting business in Indonesia…
but what is he building in there?
What the hell is building in there?

He has no friends
But he gets a lot of mail
I’ll bet he spent a little
Time in jail…
I heard he was up on the
Roof last night
Signaling with a flashlight
And what’s that tune he’s
Always whistling…
What’s he building in there?
What’s he building in there?

We have a right to know…

via GIPHY

Share Button

Blind Willie Johnson (1897-1945) – (Una vegada més)

De tant en quant, el recordem. El paio cec que gravava a guitarra i veu per cambres d’hotel, musicant la depressió, el crim i la llei seca dels anys 20. De tant en tant els fem un homenatge per treure’ns les puces del damunt, allò de sentir-se multirracial, complir amb la consciència, i, de pas, passar el caixonet d’almoines d’alguna editorial en hores baixes. Sona perfecte per la reconstrucció d’algun drama rural del moment, com pols crepitant a l’escena del crim, o pels crèdits del pròxim drama interracial d’un trampós professional com Steven Spielberg. Llavors, tombem cap al sud i la resposta és en el sol que ens pica a la cara, la resposta emana de l’aire resclosit que puja de sota dels nostres peus. Per darrere de vapors de misèria, sona la veu d’aquell qui va perdre la vista per culpa de veure coses llastimoses i que va morir abans d’hora gràcies a la caritat de l’home blanc. La veu sona contra la seva voluntat malgrat tots els tractaments i remescles. Sona atrapada per les dotze cordes de l’instrument i la seva caixa de ressonància. La segona veu de dona que l’acompanya sembla arrossegar-lo del llit al tros a feinejar de mala gana. Les notes del cec davallen de la casa al camp amb pas insegur, potser borratxo, simplement malalt de moltes infeccions. Sense veure, segueix una presència inhumana. És esperit, mort, resurrecció, pregària, fang que va donar vida abans d’assecar-se de nou, cendres a les cendres amb un tros d’ànima roenta al mig.

Ara, un cop més, el recordem

L’escoltem.
De part de Tom Waits

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Well who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

You know God walked down in the cool of the day
And called Adam by his name
And he refused to answer
‘Cause he was naked and ashamed

Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

You know Christ had 12 apostles
And three he laid away
He said, “Watch with me one hour
Till I go yonder and pray”

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Christ came on Easter morning
Mary and Martha they went down to see
Go tell My disciples
To meet Me in Galilee

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

I hi tornem amb Beck.

Share Button

Your Turn – Ceramic Dog (2013)

Escoltar aquest disc és escoltar el compendi d’anys de col·laboracions de l’artista principal i ànima del disc, Marc Ribot. Del primer tema al darrer, sona la seva guitarra amb Tom Waits, John Zorn, Elvis Costello, Alain Bashung, Elton John, T-Bone Burnett, The Black Keys, Marianne Faithfull, Vinicio Capossela, Diana Krall… Sona el muscle guanyat de competir per ser el millor guitarra de Nova York amb Bill Frisell, Artro Lindsay, John Scofield, Nels Cline, Tim Spark…, d’haver picat pedra en un dels llocs més durs del món fins fer-se un nom amb l’agenda plena. Sona a coneixement, a la llibertat que atorga una tècnica rotunda. A rock estàndard, a blues, a gospel, a son cubano, a jazz clàssic. A qui ho té tot fet. Ell tira amb la seva Fender Jaguar i ja l’agafareu. Electricitat, vehemència i un munt de notes. Com les llenties, les menges, si vols, si no, les deixes.

Share Button