Teens of denial – Car Seat Headrest (2016)

We are not a proud race
It’s not a race at all
We’re just trying
I’m only trying to get home
Drunk drivers, drunk drivers

No inventan nada. Agitan la coctelera y sale, qué? Grunge, Dinosaur Jr, Sonic Youth. “Daydream Nation”. Los sacrosantos The Fall que nos llevamos a la boca para despistar al enemigo y dárnoslas de entendidos. El disco suena como un rock con más años que Matusalen, la típica propuesta de espantar a los mayores con tu exceso de decibelios y letras provocativas. Sacar a paseo el asunto del nihilismo y la autodestrucción, el suicidio manido estilo Goethe de “Las afinidades electivas”, el vacío que siempre ha vendido desde las épocas de la Velvet Underground y sus domingos de bajón por culpa de la heroína y la anfetamina en vena. Sigue vendiendo eso? El estereotipo? Parece. Parece que sigue vendiendo el repertorio en un mundo digital MP3 sin que importe demasiado una lista concreta de canciones. Sigue vendiendo la imagen zampabollos, el acné juvenil, la cara de no haber roto nunca un plato pero vaciando el mueble bar de papá cuando no está. A lo mejor es todo eso, una cuestión de imagen, de lo de impostar la voz al límite de la desgana, que es una falsa arrogancia gastada por el paso del tiempo. A lo mejor son sinceros y se han metido todas esas cajas de botellas y litros de odio intravenoso que parece que llevan dentro. Puede ser eso. Apoyar el cogote en el reposa-cabezas e ir pasando canciones. La del asesino de ballenas, la de la cogorza de Vincent, esa que dice que las drogas son mejores con los amigos, lo de rellenar formularios después de haber visto la luz en las luces de un coches de policía. Poder hippy destruido por otro poder que acabará corrupto por la siguiente oleada de gafapastas que acabarán gobernando el planeta en traje y corbata. Mientras tanto eso ocurre, podemos permitirnos canciones de doce minutos con tres estribillos diferentes en una misma composición sin importarte entrar o no en los charts de la revista Billboard o que Pitchfork te proponga para disco del milenio. Emigrar a Seattle, esperando que te posea el espíritu de Jimi Hendrix o Kurt Cobain.Colgar tus producciones en Bandcamp con la esperanza de que alguien te descubra. Acabar nuevas canciones, hacer otras al ritmo que te permita la economía doméstica, la venta de discos anteriores. Plantearte unas clases de canto, acudir al otorrino por si tuvieran algún problema de oído. Que la rueda de la vida no pare y les permita hacer discos más alegres cuando tengan motivos. Quizás hasta hacerse viejos. Hasta entonces esperaremos.

I speak these words in utter isolation
I drive the car in a line from star to stardom
Little boy says I’ll touch the heart of the nation
Little boy says I’ll punch the heart of everyone

Share Button

Femme Fatale – The Velvet Underground / R.E.M. (1967 – 1987)

Mes 50 anys del plàtan.

Warhol va demanar Reed una cançó per a una de les seves muses, Edie Sedgwick. L’Edie de “Just like a Woman” de Bob Dylan, l’Edie, la noia favorita dels calendaris de l’any 65, estrella dels curts que rodava el pintor per les festes i salons de moda de Nova York, de la Factory de tots aquells esgarriats, amb una vida de disseny estil als 60’s, reina de l’anorèxia quan encara no tenia aquest nom, reina de la nit del vi i les roses, dels alts, baixos amb un final dramàtic com tocava, com la caiguda de la cortina que va tenir tota aquella gent.

[Verse 1]
Here she comes, you better watch your step
She’s going to break your heart in two, it’s true
It’s not hard to realize
Just look into her false colored eyes
She builds you up to just put you down, what a clown

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

[Verse 2]
You’re written in her book
You’re number thirty seven, have a look
She’s going to smile to make you frown, what a clown
Little boy, she’s from the street
Before you start, you’re already beat
She’s going to play you for a fool, yes it’s true

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

I la versió de REM, com el pagament d’un peatge obligat per tantes i tantes bandes d’arreu del món.

Share Button

I’m Waiting for the Man – Velvet Underground – Orchestral Manoeuvres in The Dark (1967 – 1980)

50 anys del plàtan. Si realment va fer mal aquest disc va ser perquè Nova York feia por en aquells 60’s i ells van fer la banda sonora d’allò que hi havia als carrers.

Prostitució, crim organitzat, drogues, malalties, guetos i penya estrafolària. La poma era un dels fars del món i les seves clavegueres eren a punt d’esclatar amb una nova fornada de creadors. Hi havia Pollock, Warhol, el punk que sorgiria per aquest cantó, el nou cinema dels Coppola, Scorsese, Allen i companyia que arrasaria amb el vell Hollywood del cartró-pedra, la moda, la literatura, els nous negocis que engegarien allí per a arribar a tot el món. The Velvet Underground va trencar el discurs de les flors i la pau amb un relat dur sobre xeringues, purgacions i fuets. Van pujar el nivell i qui volgués triomfar ho hauria de fer millor que la competència.
Ells van posar la música del moment. El sexe, les drogues i el rocanrol. El calfred de la síndrome d’abstinència. La ressaca dels diumenges.

I’m waiting for my man
Twenty-six dollars in my hand
Up to Lexington, one, two, five
Feel sick and dirty, more dead than alive
I’m waiting for my man
Hey, white boy, what you doin’ uptown?
Hey, white boy, you chasin’ our women around?
Oh pardon me sir, it’s the furthest from my mind
I’m just lookin’ for a dear, dear friend of mine
I’m waiting for my man
Here he comes, he’s all dressed in black
Beat up shoes and a big straw hat
He’s never early, he’s always late
First thing you learn is that you always gotta wait
I’m waiting for my man, ah work it now
Up to a brownstone, up three flights of stairs
Everybody body’s pinned you, but nobody cares
He’s got the works, gives you sweet taste
Ah then…

La versió dels OMD. Caixa de ritmes, sintetitzador, baix i veu.

Share Button

Sunday Morning – The Velvet Underground / Beck (1967 – 2015)

Ahir feia 50 anys de l’edició del tema. El darrer que van compondre abans de cloure el disc, que en un principi l’hauria d’haver cantat Nico, però que finalment ho va fer el mateix Lou Reed. Per allò de reivindicar-se, prendre el control de la banda i ensenyar les dents a la gent de la companyia de discos MGM i al seu valedor Andy Warhol. Ahir feia 50 anys d’una cançó que s’ha repetit durant molts matins de diumenge, un himne a la ressaca i al nihilisme que segueix a les nits de gresca dutes al límit de la consciencia o de la seva versemblança.

Amb els anys el californià Beck va voler retre homenatge a la Velvet Underground, copiant-los sencer el seu primer disc. El resultat final em sembla que no es troba oficialment a les botigues. Cal buscar-lo a la xarxa amb el nom de Beck Record’s Club

Share Button