Bolaño, Cercas & La Mort

Després de seguir l’embull de l’herència de Bolaño pels mitjans, avui, llegint de matinada “Soldados de Salamina”, trobo aquest fragment. Entenc l’assumpte dels bitllets, però no hi ha or al món que pagui el fet de poder deixar un moment de lucidesa al paper.

salamina

“Mientras comíamos Bolaño me hablo de la época en que había vivido en Gerona; minuciosamente me contó una interminable noche de febrero en un hospital de la ciudad, el Josep Trueta. Aquella mañana le habían diagnosticado una pancreatitis, y, cuando el médico apareció por fin en su habitación y él pudo preguntarle, sabiendo cuál era la respuesta, si se iba a morir, el medico le acarició un brazo y le dijo que no con la voz que con que se dicen siempre las mentiras. Antes de dormirse esa noche, Bolaño sintió una tristeza infinita, no porque supiera que iba a morir, sino por todos los libros que había proyectado escribir y nunca escribiría, por todos sus amigos muertos, por todos los jóvenes latinoamericanos de su generación -soldados muertos en guerras de antemano perdidas- a los que siempre había soñado resucitar en sus novela y que ya permanecerían muertos para siempre, igual que él, como si no hubieran existido nunca, y luego se durmió u durante toda la noche soñó que estaba en un ring peleando con un luchador de sumo, un oriental gigantesco y sonriente contra el que nada podía y contra el que sin embargo siguió peleando toda la noche hasta que despertó y supo sin que nadie se lo dijera, con una alegría sobrehumana que no había vuelto a experimentar nunca, que no iba a morir”.

Soldados de Salamina (2002)
pag 152

I (de nou) The Stranglers: “Everybody loves you when you’re dead”

Share Button

Sàpiens. Una breu història de la humanitat – Yuval Noah Harari (2013)

Una discussió recurrent, aquesta, de la concepció circular de la història. Ja a la facultat de Ciències de la Informació, als 80’s, els diferents professor d’història que vaig tenir em van desmuntar la teoria de la repetició sistemàtica. Pels qui visquin en aquesta confusió, un aclariment ben sensat d’aquest doctor en Història per un munt d’universitats.

sapiens-yuval-harari

“La història no es pot explicar amb un criteri determinista i no és pot predir perquè es caòtica. Hi ha tantes forces en joc i interactuen d’una manera tan complexa que una variació extremament petita en l’impuls d’aquestes forces i en la manera com interactuen té com a resultat diferències enormes. A més a més, la història es el que s’anomena un sistema caòtic de ‘nivell dos’. Els sistemes caòtics poden tenir dues formes. El caos de nivell u és el que no reacciona a les prediccions de què és objecte. El temps, per exemple, és un sistema caòtic de nivell u. Tot i que depèn de múltiples variables, podem crear models informàtics que n’incloguin cada vegada més, i fer prediccions meteorològiques cada vegada millors.
El caos de nivell dos és el caos que reacciona a les prediccions de què és objecte, i per tant no es pot predir mai de manera precisa. Els mercats, per exemple, són un sistema caòtic de nivell dos. ¿Què passarà si desenvolupem un programa informàtic que preveu amb un cent per cent de precisió el preu que demà tindrà el petroli? Doncs que el preu del petroli reaccionarà immediatament a la predicció, que per tant no es podrà complir. (…) La política també es un sistema caòtic de nivell dos. Molta gent critica els experts en la Unió Soviètica per no haver estat capaços de predir les revolucions de 1989 i censuren els entesos en l’Orient Mitjà per no vaticinar les revolucions àrabs del 2011. És injust. Les revolucions son impredictibles per definició. Una revolució predictible no arriba a esclatar mai.

Share Button

Peaches – Stranglers Vs. Dub Pistols (1977 – 2007)

Pel cap de setmana, un original i una versió que s’assemblen com un ou i una castanya, tot i que la impostora té la seva gràcia.

Un himne punk d’aquells del 77 que trencava normes pel ritme, diferent a l’acceleració impostada dels grups pioners, aportant a la moguda una certa visió veterana. Una lletra amb una mica de seny i poesia, per tractar el tema recurrent per excel·lència del rock adolescent, parlant del desfici, del passeig – aparentment- dur per la vida mentre es busca una alternativa a l’avorriment. Potser, trobin sexe la següent cantonada.

Strolling along minding my own business
Well there goes a girl and a half
She’s got me going up and down
She’s got me going up and down
It’s only your imagination
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well I got the notion girl that you got some suntan lotion in that bottle of yours
Spread it all over my peelin’ skin baby
That feels real good
All this skirt lappin’ up the sun
Lap me up
Why don’t you come on and
Lap me up
Just what it is that brings her here
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well there goes another one just lying down on the sand dunes
I’d better go take a swim and see if I can cool down a little bit
Coz you and me woman
We got a lotta things on our minds (you know what I mean)
Covering everything
Walking on the beaches looking at the peaches
Stars in the window
Will you just take a look over there (where?) there
Is she tryin’ to get outta that clitares?
Liberation for women
Thats what I preach
Preacher man
The air is like a murmur
Walking on the beaches looking at the peaches
All at once there’s someone there
Oh shit
There goes the charabang
Looks like I’m gonna be stuck here the whole summer
Well what a bummer
I can think of a lot worse places to be
Like down in the streets
Or down in the sewer
Or even on the end of a skewer

A la següent cantonada, 30 anys més tard, les coses han canviat. Les crestes i els imperdibles han desaparegut i la gent, quan canta, sembla que tingui singlot. El grup aquest ha agafat la cançó i l’ha deformat al seu gust. Coses de la llibertat d’acció. Amb la col·laboració especial en la traïció dels veterans, membres dels Specials, Terry Hall i Rodney P.

Share Button

Walk On By – de Burt Bacharach (i Dionne Warwick) als Stranglers (1964 – 1978)

Si em veus baixant pel carrer
I em poso a plorar quan ens trobem
continua caminant.

fotomuntatge de Sara Márquez Fontecilla

fotomuntatge de Sara Márquez Fontecilla

If you see me walking down the street
And I start to cry each time we meet
Walk on by, walk on by

Make believe
That you don’t see the tears
Just let me grieve
In private ‘cause each time I see you
I break down and cry
And walk on by (don’t stop)
And walk on by (don’t stop)
And walk on by

I just can’t get over losing you
And so if I seem broken and blue
Walk on by, walk on by

Foolish pride
Is all that I have left
So let me hide
The tears and the sadness you gave me
When you said goodbye
Walk on by
And walk on by
And walk by (don’t stop)

Walk on by, walk on by
Foolish pride
Is all that I have left
So let me hide
The tears and the sadness you gave me
When you said goodbye
Walk on by (don’t stop)
And walk on by (don’t stop)
And walk by (don’t stop)

Share Button