The Shining – Stanley Kubrick (1980)

Còpia remasteritzada i al cinema (els Verdi de Gràcia) com toca.
144 minuts que passen volant i el terror que s’acumula complint estadis: curiositat, sospita, tensió, por i pànic.
L’inici de la cinta amb els plans aeris de la muntanya i la música dramàtica de Wendy Carlos inciten a respirar fons i a contenir l’alè. Acaba les crispetes, fixa la vista a la pantalla i calla. L’entrevista de feina del candidat a vigilant ens presenta un Nicholson rialler i extravagant. No s’immuta amb la història macabra que li havien amagat, la d’un antic vigilant que va acabar amb la família a cops de destral. “That’s not gonna happen with me”, diu Jack Torrance amb una seguretat que ressona com glaçons en un got de vidre. Kubrick no triga a presentar-nos a Danny, el fill dels Torrance, que ens connecta amb el secret de l’hotel mitjançant un trànsit epilèptic. Amb els daus a la taula, el joc engega. L’hotel, l’aïllament, la neu, la bogeria que pren forma amb la sobreactuació de Nicholson i les passejada maníaques de Danny en tricicle. En progrés, llavors, les al·lucinacions, els esperits del bar, les nenes, la vella, el bany de sang. El laberint. I allò de no deixis per demà el que puguis fer avui. La càmera de John Alcott enquadra impecablement, la fotografia aguanta el pla, no hi ha pressa per arribar al final, és pànic allò que trepitges. Els homenatges se succeeixen; l’esmentat tricicle sembla el de Damien a “La Profecia”, la posada en escena recorda les del terror italià dels 70’s del mestre Dario Argento, el tema principal de la banda sonora podria haver-lo signat un altre mestre del terror, John Carpenter. Un decàleg interminable. I Kubrick al capdavant de la bogeria emprenyant tothom amb les seves exigències, des de l’adaptació de la novel·la de Stephen King al patiment real de la pobre Shelley Duvall (que mai més es va recuperar del rodatge). Després de tremolar, donin les gràcies.

Share Button