Sisa i Melodrama (1979)

Dir de Jaume Sisa un geni potser seria agosarat. Que és un dels millors compositors de la nostra historia recent potser tingui un sentit més acurat. Tant fa.Com han fet tantes altres figures, també té el seu periode d’exili quan va fugir a Madrid als 80’s amb el nom canviat, fart, imagino, de tanta incomprensió. Per tornar al cap dels anys, ¿amb la cua entre les cames? Les raons les saben ells. Agorafòbia de viure en un país mentalment tant petit? Potser. Apte només per a espavilats tipus Trinca, Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon (i Núria Feliu) El pastís per a uns pocs i les engrunes per a la resta. Llavors passa allò d’aquells fangs i aquests llots. Tenint França a la vora i què lluny ens queda el respecte que la seva gent té pels seus autors. Quina falta ens fa aquest efecte corrector. Més artistes, més public, més exigència i millor nivell de tot. Però per què vols llibres si tens “Polonia” i la Rahola? Probablement a França Sisa potser tindria alguna càtedra (la té aquí? pregunto), i ens estalviaríem això tan nostre (i pobre) de fer-li un homenatge amb els Quimis i Oliver i Mishima d’aquí com qui treu el Sant Cristo gros per treure’ns del damunt la pena i la mala consciencia. ¡I vinga! Tots a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com si fos “Els segadors”, engegant la primera frase i mormolant la resta, fent veure que ens sabem la lletra.

Sisa, l’any 79 , va veure clar que calia reinventar-se. Això, aquesta actitud supervivent, correspon als primers espases de la música. Bowie, Dylan, Neil Young, els Beatles. Quan es veuen al final de la corda i que ja han munyit prou la mamella. Aquí ho podia haver fet Pau Riba, però no ho va fer (imagino que pel pet que duia al cos). Només Sisa ho va fer. Al 79 sonaven amb força les noves músiques que ens arribaven de les Illes Britàniques i dels Estats Units. La new wave de The Cure i Costello avisaven que calia canviar el pas, que els solos de guitarra i els arrengaments del jazz vestien molt be les composicions, però potser ara tocava un so més fred o un rock and roll esquemàtic com a solució revitalitzadora. Sisa es va avançar a la colla de grups que van sortir a partir del 81/82 a Barcelona, amb un invent avantguardista que el permetés una nova oportunitat per a la seva carrera. Com rient-se d’ell mateix i del passat, va agafa els vells himnes dels temps del Zeleste i els va passar per la trinxadora. So de sintetitzadors i de caixes de ritmes, vocòders, arrengaments moderns i tractaments nous. Potser es van avançar massa en el temps, quadrant el fet amb el símptoma de l’orat que veu més enllà que la resta d’humans, que automàticament el prenen per sonat quan no entenen. Perquè es va avançar al temps. Al meu cas, vaig descobrir aquest disc al cap d’un munt anys. Va ser escoltar-lo sencer, comprovar l’any d’edició i veure passar per entre les meves orelles tots aquells Stranglers, Roxy Music, Ultravox de l’època però amb la denominació d’origen de Sisa i Melodrama.

Afegeixo una troballa d’internet del disc, amb la participació estel·lar als comentaris del company Dan Kirchner

Share Button

Els divendres són així – entre The Cure i Yo La Tengo ( del 1992 a 2015)

Doncs, una lliçó d’optimisme, o de fals optimisme. Perquè sembla que la intenció de l’artista era fotre-se’n de les cançons tendres. Però l’audiència se la va prendre pel cantó que no era i van començar a ploure’ls seguidors d’arreu del món. Són aquestes coses que passen entre el mercat i l’autor, perquè a partir d’aquell divendres The Cure va passar a un altre categoria a nivell de vendes. Per una estúpida cançó d’amor que ni ells es creien.

I don’t care if Monday‘s blue,
Tuesday’s grey and Wednesday too.
Thursday, I don’t care about you.
It’s Friday, I’m in love.Els divendres són així – entre The Cure i Yo La Tengo ( del 1992 a 2015)
Monday, you can fall apart.
Tuesday, Wednesday, break my heart.
Thursday doesn’t even start.
It’s Friday, I’m in love.

Saturday, wait,
And Sunday always comes too late,
But Friday never hesitate…

I don’t care if Monday’s black,
Tuesday, Wednesday, heart attack.
Thursday, never looking back.
It’s Friday, I’m in love.

Monday, you can hold your head.
Tuesday, Wednesday, stay in bed.
Or Thursday, watch the walls instead.
It’s Friday, I’m in love.

Saturday, wait,
And Sunday always comes too late,
But Friday, never hesitate…

Dressed up to the eyes,
It’s a wonderful surprise
To see your shoes and your spirits rise,
Throwing out your frown,
And just smiling at the sound,
And as sleek as a shriek,
Spinning round and round.
Always take a big bite,
It’s such a gorgeous sight
To see you eat in the middle of the night.
You can never get enough,
Enough of this stuff.
It’s Friday,
I’m in love

Doncs…
… 23 anys mes tard, Yo La Tengo fa la seva lectura de l’amor
Que diu…

Share Button

Seventeen Seconds – The Cure (1980)

Hi ha climes desagradables amb un fred humit que se’t fica en els ossos. Com un dit resseguint la columna vertebral. Arriba al cervell i te’l xucla, et deixa una màcula, la visió el·líptica d’una vida, tornes a casa dels pares, amb aquell empaperat horrorós, l’olor de peix fregit, les escales que xisclen en el mateix lloc quan les trepitges. El vapor de la vida és una extensió del kettle de la cuina, el xiulet recorda els xiscles que engeguen les banshees del barri quan surten al carrer a cobrar-se vides, van a per les ànimes malaltes del districte, les que no tenen cura ni salvació en el viatge sense retorn que és l’agonia. El moribund, llavors, compta els disset segons que li queden de vida, els disset segons que falten perquè arribi l’autobús que el durà a l’institut, els dissets segons que trigues en preparar-te un entrepà de pernil i cogombres petits, en pixar i pentinar-te, disset segons és el que triga el gras del Paul Gascoigne en rebre d’esquena a la porteria i marcar un gol. No fa fred, no hi ha núvols, només parterres i asfalt i bicicletes brutes de fang. A l’estadi, un brogit celebra el gol, Gascoigne no ha perdonat el porter i l’ha afusellat. Però una banshee, lascivament pentinada, anota el nom del futbolista en la seva llibreta per d’aquí a un temps, per quan no és pugui mantenir dret. El vapor i el fred i un cel de plom li aniran caient lentament a sobre, com el llençol darrer, com les parpelles de guix que només mengen llum. Al carrer, la nit confon les figures de les persones que esperen fora del supermercat. Les seves ombres allargassades arriben a la calçada, l’autobús les hi trepitja quan passa. Ells no tenen més respostes del què passa, com tu i aquest rellotge aturat que tens al cap, el cabell, cada dia més llarg, se t’ha pansit, desitjaries no tenir pell, ser més lleuger, com un dels teus pensaments que no arriben al mig metre, no pensar, esprémer la vida dels amics. Treure’n alguna cosa sense bellugar massa. Disset segons, sense respirar fins al final. Sota l’aigua, gel.

Share Button