Música de la setmana

Messi és Déu (un altre cop després de diumenge passat) i Cris Ronaldo és Amol

Aquesta setmana han caigut “Ziggy Stardust” de Bowie, el primer disc de The Clash, “Life’s Rich Pageant” de R.E.M. i “Abbey Road” de The Beatles de manera rotativa. Vells clàssics com a font d’inspiració per a escriure. Quina és la formula magistral d’una obra? Què permet mantenir l’interès des de la primera plana? Què cal per a no avorrir? Qüestió de gustos.

I’d send my photograph to my honey – and I’d c’mon like
a regular superstar

Arca – Arca (2017)

Agafin Anthony and the Johnsons i el barregen amb la proposta d’un tecno fosc com ara Burial. En un llenguatge més planer, imaginin el seu cantant d’òpera favorit interpretant àries cego d’èxtasi.

 

Vampyria – Tete Montoliu & Jaume Sabatés (1974)

Qui recorda Tete Montoliu? Un extraordinari disc a reivindicar. Dos pianos, un clàssic i un elèctric, dialoguen sobre temes foscos. L’eternitat a quatre mans i dos talents naturals. Melodies que et xuclen la sang.

Robert Wyatt – Ep’s (1999)

 

 

 

 

 

 

 

Fa uns anys, Robert Wyatt va compilar diferents discs breus de la seva carrera en una caixa. Bàsicament, versions. Amb el seu estil inconfusiblement tou

Share Button

Look Here – Mose Allison / The Clash (1965 / 1980)

La inclusió de “Look Here” al repertori de triple “Sandinista” de The Clash de 1980 sembla dur un homenatge implícit al “Young Man Blues”, també d’Allison, que van reinterpretar The Who al “Live at Leeds” de 1970. Al pic de la seva carrera, The Clash semblen acceptar el rol d’estrella en la línia de successió de grans bandes de rock angleses que els Who van encapçalar durant els 70’s. Dels Who als Clash, la carrera d’ambdós grups demostra que l’aiguabarreig sense manies d’estils diferents és condició bàsica dels qui busquen transcendir.

Look here, what you think you gon’ be doin’ next year
No lie, how you know you not gon’ up and die
No doubt, soon enough your friends will find you out
Take care you know you might not have much time to spare

I say, how long have you acted up this way
What know, when you gonna get your own floor show
I’m hip, you could use a button on your lip
Look here, what you think you gon’ be doin’ next year

Share Button

El Corto Verano de la Anarquía – Hans Magnus Enzensberger (1972)

corto verano de la anarquía


La situació
:

“La plataforma ideológica de los anarquistas era simple hasta el primitivismo, era comprensible a primera vista para quienes vivían de su propio trabajo, y tan racional que se ofrecía al examen de la práctica; no solo permitía una crítica inmediata, sino que la estimulaba del modo más ingenuo. Los anarquistas siempre estuvieron alejados de la tradicional cautela de los marxistas, que contaban con incalculables e ininteligibles periodos de transformación. Su convicción absoluta y la espontaneidad con que prometes saltar al reino de la libertad, los fortalece y da alas a la fantasía de sus adeptos, mientras no haya pasado el examen de la práctica. pero tan pronto como la revolución obtiene sus primeras victorias y tropieza con las interminable dificultades de la construcción, se demuestra su debilidad política. La confianza de las masas se convierte en desmoralización cuando la gran promesa no puede ser cumplida, cuando la práctica falsifica a la ideología”.
(H.M. Enzenberger)

El personatge

“La estraña penumbra que rodea a la historia del anarquismo español se hace más densa a medida que nos aproximams al tema central de este libro. Incluso después de leer todo lo que se sabe de él, Durruti sigue siendo lo que siempre fue: un desconocido, un hombre de la multitud. Es sorprendente comprobar cómo si repiten en los relatos, las definiciones negativas: “No era un orador, “No pensaba en sí mismo”, “No era un teórico”, “No me lo imagino como un general”, “No era orgulloso”, “No se conducía como el dirigente de un partido”, “De militar no tenía nada”, “El trabajo organizativo no era su fuerte”, “En nuestro movimiento hubo muchos Durrutis”, “No era un funcionario, ni un intelectual o estratega”. Lo que era en realidad no lo sabemos. Lo esencial es inexpresable”.
(H.M. Enzenberger)


La pel·lícula


La cançó

I l’herència

“En su equipaje se encontraron los siguiente efectos: ropa interior para una muda, dos pistolas, unos prismáticos y gafas de sol. Éste era todo el inventario”
(José Peirats)

Share Button

London Calling – The Clash (1979 – 2014)

Recordo el dia. Va ser a la botiga d’electrodomèstics Vidosa de Balmes amb Pàdua. Ja no existeix, ara és un basar d’estris per a la casa. La secció de discos era a la planta baixa, baixant les escales, després de passar per la part dedicada a la fotografia. Em va caldre escollir entre dos discos de la companyia CBS, els dos eren dobles i lluïen l’adhesiu “no pagues más de quinientas pesetas” a la coberta. Eren el “London Calling” de The Clash i “The River” de Bruce Springsteen. Cinc-centes peles, el preu d’un per dos. Una ganga, una jugada de màrqueting i la meva setmanada que volava. La cara de l’un i aquell paio trencant el baix contra el terra. Bruce Springsteen i el seu “Born to run”, el primer disc del Clash. Decidir entre el rock and roll de sempre o perseverar en el punk. No vaig dubtar.
Potser el disc d’una època, d’una generació. Un exemple a seguir en termes de creació. Pel risc, la hiperactivitat, la lucidesa. Obrir amb aquell èpic “London Calling” i el rock rabiüt de “Brand New Cadillac” i llavors sonava “Spanish Bombs” i jo li anava al pare a dir-li que uns punks anglesos havien fet una cançó sobre la guerra civil, sonava “The guns of Brixton” i el baix martellejava a la cambra una vegada i una altra, i si tal cançó no em feia el pes, jo insistia fins que m’acabava entrant, i “Jimmy Jazz“, “Train in vain“, “Lost in the supermarket“, ensenyant el disc a tothom amb un “és la puta bomba”.
35 anys fa d’això.
(més 1)

Share Button