You Know My Name – The Beatles (1970)

youknowmayname

El primer disc de la col·lecció va resultar un engany. Perquè els Beatles ja no existien. Aquest darrer “Let It Be”, gravat a deshora i sense parlar-se, va ser el primer disc d’ells que vaig escoltar abans que “Abbey Road” i “The White Album”. En el sentit invers a la seva història. Com va passar tantes vegades entre la mort del dictador i el que havia de venir després en l’obertura que li van dir transició. Aquest “Let It Be” va sonar al món de forma abusiva, però, com un fantasma, perquè el grup feia temps que havia plegat veles i cadascun d’ells vivia el més lluny possible de l’altre. “Let It Be” sonava, i sona, com una agonia, la maniobra perfecta per tirar avall la cortina a una història que segons sembla havia durat massa. Amb el temps, finalment, em vaig quedar amb la cara B del single, l’esbojarrada “You Know My Name”, de la qual, al seu moment, no vaig entendre un borrall. Vaig connectar-hi quan vaig entendre que es tractava d’una d’aquelles festes que Lennon, fart de tensions i friccions, es muntava a l’estudi quan plegaven de la feina amb els amics i les seves drogues recreatives favorites. La curiositat de la cançó la posa l’Stone Brian Jones al saxo.
Res Mes.
Llarga vida als reis (Sabeu els noms?)

Share Button

20 coses que has de saber del darrer concert dels Beatles

Un recull de les 20 coses indispensables que has de saber del darrer concert dels Beatles al terrat dels estudis Apple, el 30 de gener del 69.
Des de com van resoldre el repertori, la història de l’edifici, el fred que van passar, qui va deixar a qui la jaqueteta de pell, els comentaris que se’ls van escapar presumptament fora de micro i coses així. Ho trobareu en aquest reportatge de la revista Mojo.

Perquè no diguis que no ho saps tot del quatre favorits

Share Button

Música de Setembre

Bill Callahan – Dream River (2013)

La bèstia dolça ha tornat. Una alegria pels qui fruïm de la seva veu i les seves històries. D’una música perfectament equilibrada. Com un petó ben donat, com una carícia en la mesura justa.

 

 

The Drones – I see seaweed (2013)

 

Algú havia d’obrir la boca i jugar-se-la, posant damunt la taula aquesta mostra de patiment. Els australians aquests hi posen el que toca perquè l’invent soni a tot menys simpàtic. Indefinible, espès i poètic fins on calgui.

Diamond Version (2012 -2013)

Com definir-ho? Electrònica, tècnica, fredor. Investigació. Soroll, retalla i enganxa. Matemàtica. Avorriment. Calcul mental. Suma de pistes. Malson, anonimat, indiferència. Sonar. La mateixa pressa de pèl de sempre. Una col·laboració d’Alva Noto i Byetone


Jacco Gardner – Cabinet of Curiosities (2013)


Un d’aquests discs difícil de fer per la quantitat de laberints que planteja. Darrere d’una porta una sorpresa i són moltes les que cal obrir. Potser algunes no amaguin res més que un passadís fosc i poca cosa més. Un perfum familiar, potser.

The Beatles – Abbey Road (1969)

Un d’aquells discs imprescindibles, tot i que no fa gaire em van mirar un cert menyspreu quan vaig esmentar-lo. Fins i tot les seves cançons més ensucrades sonen inigualables. Coses del dream team.



La propina:

Els Beatles en foto

Share Button