Música d’estiu 2014

Temples – Sun Structures

Ho reblava el Ramon Faura de Macho quan parlava d’herència musical en una entrevista a Núvol. Temples representen la continuació de l’espècie, una seqüència en la línia dinàstica i d’altres coses semblants. Són genètica Kinks y Zombies, els T. Rex i els Pink Floyd més pop de Syd Barret, Love, Byrds. Sense manies ni arrufant el front quan el periodista espavilat els ho pregunta igual que si hagués descobert el foc. I orgullosos d’aquest so tan mellow que practiquen i que pot aixecar les faldilles del món.

Innercity Ensemble – II

És allò del mal que va fer el carismàtic “Bitches Brew” quan Miles Davis va partir en dos la història del jazz buscant nous públics i maneres més comercials. Els polonesos Innercity Ensemble proven la barreja perfecta que deixa notes penjades de trompeta. Pop, electrònica, world music i jazz en un mateix paquet. Hipnosis i misteri, seria la fórmula.

Timber Timbre – Hot Dreams

Sembla que els canadencs aquests tenen un do quan treuen melodies. Les notes de la seva música encaixen, obedients, saben que només les úniques necessàries formaran la partitura de les cançons. Gust per Morriconne, per Johnny Cash, per la manera fosca i heroica d’entomar les coses. Res de nou, tampoc ho pretenen.

Swans – To Be Kind

Una nova entrega sense límits de la banda de Michael Gira, abús controlat igual que les explosions menades per enginyers, implosió pels cors i ànimes dels seguidors habituals i pels qui reconeixen una primera experiència. Una escolta d’aquest “To be kind” tira a terra els prestatges interiors, és la manotada impacient que reclama alguna cosa.

Share Button

Moments del 12


Dirty Projectors: “Swing Lo Magellan”

Un altre projecte novaiorquès destinat a dominar el món. Conté totes les propietats màgiques d’una de les escenes més exigents a nivells de qualitat. Lirisme, posada en escena, dramatisme, gust per la melodia i la veu. Nois i noies damunt l’escenari i un estil difícil de definir amb una etiqueta.

Chris Cohen: Overgrown Path

Pop Folk, Folk recollit, moment dolç: un estil tan planer com complicat si no vols caure en el tòpic dels errors en cadena. Aquest parany que resulta de repetir els models que d’altres han treballat abans que tu hi arribessis creient-te el capità Ahab del pop de butxaca. Chris Cohen, el nou heroi 2012 de les maneres planeres.

Thee Oh Sees: Putrifiers II

Algú ha de fer el paper dolent en aquesta pel·lícula. Tatuat, trampós, cridaner i amb rampells violents. Algú que tracti els temes fora del guio, allò de lo políticament correcte, que es talli el cabell malament a posta, que no es renti les dents i vagi mostrant una dentadura desigual. Famolenca. Des d’un garatge de mala mort.

Chuck Prophet – Temple Beautiful

No inventa res, tampoc li fa falta. Són coses dels anys, l’experiència que ajuda a que tot brolli sense un esforç exagerat, d’aquella manera com Messi marca els gols que sembla que no es despentini. Tampoc és que sigui el Messi del rocanrol, però en aquest disc no falta ni sobra res. Un bon disc de rocanrol. Temple de lo bonic. Així.

Grupo de Expertos Solynieve – El eje de la Tierra

Uns altres que van a la seva després d’arreglar els seus problemes d’agenda amb els altres grups que mantenen. Tampoc buscant trencar. Les cançons, una rere l’altre, suposo que busquen descomprimir-se de les obligacions contractuals. Tancar-se a local i a l’estudi i fer unes cançonetes mentre riuen i fan uns cigarrets. Senzillesa i una versió de Kevin Ayers que segella intencions d’aquella manera, mig adormit, mig caient del tamboret.

Swans – The Seer

Segurament encapçali la majoria de llistes dels millors discos de l’any. Una mica tant si agrada com si no. La densitat del disc, la duració de les cançons, el repertori, el mateix concepte que multiplica per les vegades que es vulgui el contingut. El conjunt el situa en un top quixotesc de l’oient contra els molins. L’audició del material el col·loca a molts anys vista d’aquest mateix instant.

Scott Walker – Bish Bosch

L’angoixa de fer un disc. Com el drogoaddicte quan es promet que aquella serà la darrera vegada. Es busca la vena, s’injecta. El cop de puny de la substància, el cervell, com una pellofa, esclafat per una trepitjada. El vell Scott Walker hi ha ensopegat una altra vegada. El vici dels estudis, les cançons sense portes ni finestres, l’asil laberíntic, els passadissos bruts de neó. D’una habitació brolla l’amenaça d’algú que esmola un ganivet. L’instrument definitiu per a la seva nova simfonia.


Share Button