Tindersticks 26 de novembre de 1997

tindersticks second álbum

Presentaven el segon disc en concert. Pensant-hi, jo creia que havia estat molt abans, l’any 1995 de l’edició del disc, però va ser més endavant, dos anys més tard.
Hi vaig anar amb els amics Kati Phipps i Rai Escalé. L’Apolo del carrer Nou de la Rambla era ple, ho vaig celebrar perquè organitzava La Iguana Internacional del vell conegut Robert Grima. El repertori del concert va fer els dos primers discs de la banda, el so ballava insegur davant la contundència emocional de les cançons enregistrades. Hi col·laborava Stuart Staples amb la veu sempre al limit de l’afinació, malgrat que després em diguessin que no. Malgrat el posat crooner de Staples, intentava coses amb la veu que quedaven lluny de la seva capacitat. La banda complia amb profusió de guitarres acústiques, teclats tipus Hammond i un violí que cobria l’expedient. Com que es podia fumar, una boira baixa retallava perfils i actituds de coll alt i botí en la llum que petava de l’escenari. Érem feliços amb aquells discos, sentint-nos dandis tràgics, mudats pel concert igual que vestien Staples i companyia dalt de la tarima. Comparat amb aquell potent primer concert seu a la plaça del Rei, durant unes Festes de la Mercè, aquest segon em va deixar un pel fred. Després vindrien amb l’orquestra al Palau de la Música per a deixar-nos bocabadats. Un cop de puny suau pel record.

La samarreta la vaig comprar abans del concert; era el costum, entrar i comprar el marxandatge disponible que després lluiria pels passadissos de TV3, per arrencar de la veu de promos Jordi Novellas un “qui són aquests? Uns altres d’aquests grups raros que escoltes”. Encara aguanta, caient a trossos, però. Principalment, ha sobreviscut ales incursions de la mare quan es presentava a casa a fer dissabte i me les llençava sense permís, aprofitant que jo era a la feina.
En vaig arribar a tenir un munt, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure
que dirien els Surfing Sirles.

Share Button

Oda (avui més que mai) – Surfing Sirles (2014)

Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera.
En Jordi Júnior al volant i la Maria Victòria tota distreta.
Feia un sol hivernal i un cel clar, d’aquells d’emblema.
Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres!

No es pot caure més avall. És una xacra, n’hi ha a tot arreu;
ITV, Bárcenas i els que no sabeu.

Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba,
feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina.
Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències
a l’Alícia sense saber que l’espiaven les agències.

No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s’ha escampat.
El Lute o els maquis eren molt més honrats.

Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor.
Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

El Mort Viu

Dimecres, 27, va morir Peret. Com acostuma a passar, la premsa del dia següent va donar prioritat als elogis i als recordatoris. Que si inventor de la rumba i rei de les olimpíades del 92, l’alegria de la vida i actualment català independentista de pedra picada. Els polítics no van perdre l’ocasió de dir la seva amb quatre ratlles de gabinet de premsa i el president va ser el primer de visitar la capella ardent que van muntar al Saló de Cent. El procés també va fer seu el mort amb unes quantes metàfores i reflexions patriòtiques suades. Res que no passi amb el traspàs d’un mort nostrat.
L’any 91 jo treballava a la companyia de discos PDI del passeig de Gràcia quan Peret va decidir tornar del seu recolliment religiós. Els propietaris del segell, enlluernats per la figura i la llegenda, van tirar la casa per la finestra; l’amic Pere ho va aprofitar a la seva manera per col·locar a la seva gent: Chipen, Ramonet, Joel i els Amaya. L’operació rumba de la companyia va resultar un fracàs, començant per aquell “No se pue’ aguantar” (PDI, 1991) del mestre que no s’aguantava per enlloc. Es pot parlar de la crisi econòmica de l’any 93 (jo vaig perdre momentàniament la feina), del canvi de format del vinil a CD que va encarir el producte astronòmicament i que va iniciar la caiguda de les vendes fins el desastre actual. Però sobretot era pel concepte musical de l’operació, erroni per xaruc i passat de moda, perquè tot sonava igual, a la tirada salsera que van donar les produccions als discos, que traïa el concepte pop original de la rumba. Un acudit sense gràcia, sense ciència ni coneixement, una fugida endavant per tenir al mestre content, tot desaprofitant el cop d’efecte de les Olimpíades. L’altre dia llegia que “Gitana Hechicera” (cançó extreta del “No se pue’ aguantar”) havia estat l’himne olímpic. Que no ens encegui la passió periodística, senyor Cervantes: van ser-ho el “Barcelona” de la Caballé i el Freddie Mercury i el “Amigos para siempre” de Los Manolos. Quan al juny del 93 vaig marxar de PDI per anar a pencar a TV3, vaig demanar explicacions al director de la companyia per aquella desfeta que amb els anys va acabar amb PDI. Va ser patètic veure com aquell home que havia estat el meu cap general assentia a les recriminacions que vaig fer-li sobre la manca de coneixement comercial del món de la música. Tot i això encara van treure-li uns quants discs, fins el 96, amb cap dels quals la carrera de l’amic Pere va reeixir.

Divendres, 29, va venir a dinar a casa el Miquel Montfort, amic i músic guitarrista de fa una pila d’anys. Després de l’arrós, el meló i els cafès, vam passar una estona escoltant i xerrant de música. Va ser amb el Miquel que vaig descobrir els Surfing Sirles, un dimecres sant de fa uns anys. Un bolo a mitges amb els rotunds Mujeres, al pati del darrere d’un edifici comercial de la Diagonal a tocar del Corte Inglés. Va ser una sorpresa de les que no s’obliden, per la rauxa, la gràcia, el coneixement i la descaradura, i per aquelles lletres punyents que aquell dia van passar a ser nostres. Lo següent va ser comprar el disc i foradar-nos el cervell. D’aquell concert conservo el record de la Carmen, mare dels Caballero, dient-me allò de “no digas nada malo que son mis niños” i al pare Caballero jugant la carta del veterà exigent. Però la banda va passar la prova amb amplitud. Amb la fórmula secreta del soroll i el progrés, la poesia i la nostàlgia. Després de tres discos, els Surfing Sirles ja no existeixen. O no existeixen fins ara. Eren fent el seu “London Calling” particular, per anomenar-lo d’alguna manera, quan la desgràcia va sortir-los al pas, enduent-se a dos elements del projecte amb una setmana de marge. I tal. Divendres vam escoltar-nos aquest definitiu “Música de Consum” que la mort va desfigurar. Un disc que en un país normal hauria fet un mal espectacular, amb llegenda o sense, per les lletres i melodies que són himnes d’arrossegar la gent al carrer. Però ens entretenen amb política i pilota. El Miquel no havia escoltat el disc, coses de músics, del dia a dia saturat, de la feina i d’altres històries, i crec que el va sorprendre.

Només cal posar l’orella per veure com les coses canvien i tot gira amb el vent a favor, com ens allunyem d’aquell infame rock català de finals dels 80’s que va coincidir amb la tornada olímpica del Peret i el final d’una moguda que cremava bitllets amb ànsia cocaïnòmana. Del vinil al CD i al vinil. La repetició de la història, dues cares d’una moneda, la sort i la desgràcia. Amb perruquí o sense. Sense mare ni pare. O allò del Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

Surfing Sirles

L’idioma és un problema? Qui ho diu això? Des de quan? Llavors com és això d’escoltar Bob Dylan i, sense tenir ni fava d’anglès, atrevir-se amb el Blowing in the wind my friend. Com xampurrejar a Jacques Brel sense saber francès i nuar-te la llengua. No és pas l’idioma, no.

Han atropellat al gat

Es tracta de cridar. De fer-te passar per aquell noi que gairebé totes les mares voldrien com a fill. Tenir una óptima dentadura i tenir alguna cosa per dir. Si saps com dir-ho tens mig problema resolt. A pic i barrina, si us plau.

El ie-ie de l’alquimista


Saber suar tot aquest amor de mare que duus a dins. Mantenir el riure després de cada concert. Agafar correctement els dits a les teves primeres fans. Mirar-les als ulls i saber llegir-les el desig quan encara l’ombra no s’ha esvaït.


el trineu

Problemes d’idioma? Els qui en saben parlen d’estil. De la trempera justa i necessària, de si creus en el que fas o és que t’han embolicat els amics. De si saps que això és el món de l’espectacle i que els sòmines no hi tenen res a pelar. Que has de dominar l’instrument i saber cap on vas. El que vols dir i com ho vols dir. A partir d’aquí….

A la fageda


Canta en arameu (marrameu) en urdu, en finlandès, en flamenc, en rus, en vietnamita, en cambodjà, en cantonès, en punjab, en filisteu, en quetxua i trobaràs què….

A fora fa molt fred i aquí dins s’està calent…

I tampoc fa falta que t’ho tatuis

A la memòria de l’Uri Caballero

Share Button