Música de Mierda – Carl Wilson (2014)

¿Val la pena una reflexió sobre els gustos a aquestes alçades de la partida?

“Cuando un crítico o un entusiasta de la música dice, como sucede a menudo, que descubrir la música o escribir sobre ella le cambio la vida, creo que lo que esconde detrás de tanto melodrama es la sensación que la proximidad con la cultura pop y las palabras nos han salvado de una vida marcada por una carrera servil, unas condiciones de clase media y la callada desesperación que imaginamos que debe sentir gente como los fans estadounidenses blancos de Céline Dion, lo mismo que de Billy Joel, Michael Bolton y el resto de los músicos de nivel medio, cuyos nombres a menudo utlizamos como epítetos”

Teoritzar sobre els gustos. Són tan volubles segons la química particular de cadascú i amb el munt de variables que ens mouen i condicionen. Vendre-ho com un cavall de batalla de la lluita de classe tampoc va enlloc. Abans, potser. Ara tot es barreja. Venedors ambulants venen rèpliques de tot a les cantonades i veus passar la gent amb el seu gust estratificat a la pell. Com excavacions d’una troballa arqueològica.
A casa, als 60‘s, el vell era l’amo del tocadiscs, amb els 78 rpm que duia de França de Brel, Reggiani, Brassens, Ferrer. La mare, farmacèutica llicenciada, preferia Rafael i Maria Dolores Pradera, però no hi havia llei del pacte quan pretenia fer-los sonar al menjador. Les maneres arravatades de Rafael torçaven el morro habitualment pacífic del pare que, imagino, feia els possibles per a evitar aquelles audicions. Finalment, la mare va perdre la partida musical de casa. Va aparèixer el casset i se’n va anar a escoltar Sabina i Ana Belen a la cuina. Aquí, l’assumpte de l’ascensor social es desmunta. La transició va obrir les portes a un munt d’informació que el franquisme va deixar a la frontera. Es va barrejar tot i un hippie podia ser punk, un metal esdevenia rockabilly, podies odiar el flamenco i entrar-hi per la rumba, Pata Negra i Veneno. Vaig viure aquesta manera de fer de l’època: punk, hippie, movida, reggae i jazz, que és arrel d’un eclecticisme que encara em belluga.
Estudiar periodisme als 80’s i viure un temps de mitjans independents em va malacostumar. Fins que els mitjans es van convertir en negocis ruïnosos i es van acostar al poder per tal de sobreviure. L’eclecticisme és incompatible amb el dogma informatiu. Aquí coincideixo amb el parer de Wilson del llibre. Tothom diu que sí per després fumar-se els principis quan has signat uns quants articles. Veníem de la censura per a caure en la manipulació que ens fa creure que sabem de tot. Ara m’amago a la closca mentre els periodistes semi-deus del “bo ” i el “dolent” fan la seva feina. Sé el campió del bon gust no serveix tret que et facis prescriptor de marques. El consumidor mare mena el ramat i ara tots volem Lukas Graham. Quan a l’exclusiva, la paraula ara mateix pot provocar un tip de riure. Quan al dogma, les esglésies d’abans ara són com supermercats. Si em moro sense haver escoltat Céline Dion, no passa res. Potser l’hauré escoltada un dia comprant, però segur que no l’he reconeguda. Podria fer-ho ara mateix, anar a YouTube i escoltar un tros de cançó, però no sé si no goso o senzillament no em dóna la gana. Què hi farem. Un altre dia.

Jacques Brel – Les Bourgeois

Share Button