No és procedent – Claudio Magris (2015)

Anotació

La vella història de la maldat que es traspapera amb altres casos pretèrits i que Magris defineix com el paper esborrat per a ser emprat un altre cop. És la nostra vella història de la guerra civil i la restauració de la democràcia; la bona voluntat dels nous va permetre a la vella guàrdia seguir vivint als mateixos carrers, porta per porta amb les seves víctimes. En el cas de Magris, és el Trieste que els aliats van evitar que caigués en mans soviètiques i del comunista Tito en acabar la Segona Guerra Mundial. A canvi van fer els ulls grossos amb els feixistes que fins llavors hi havien manat. Van permetre que s’esborressin a corre-cuita de la zona els vestigi del nazisme a canvi de col·laboració contra un enemic comú. Com si res hagués ocorregut, van deixar que els responsables feixistes es reintegressin a la vida civil en les seves feines respectables d’abans. Víctimes i botxins van quedar encarats amb la premissa de passar pàgina i perdonar.

Aquí deixo uns quants fragments. De nou amb l’excel·lent traducció d’Anna Casassas.

“En realitat la guerra no té gaire relació amb l’odi, cap dels dos no necessita l’altre”
pàgina 280

no es procedent

“El Tot és el buit de la vida en què tot es col·loca. Per entendre la guerra i, per tant, guanyar-la cal conèixer tot el que conflueix en la guerra, és a dir tot, les nòmines, la publicitat de la televisió, la corba dels matrimonis, dels divorcis i de les violacions, els àpats en família, els contes que explica l’àvia, la fraternitat que només neix a la guerra, el company del teu costat: més germà teu que els fills del teu pare i la teva mare, per ell fas el que no faries mai pels altres, tornar enrere sota el foc per arrossegar-lo ferit fins a la trinxera.”
pàgina 93

“D’acord, va pensar la Luisa mentre tancava els papers al calaix, cada nazi també tenia el seu jueu per protegir, a qui potser agafava sincerament afecte. Al vell sud del meu avi o del meu besavi el plançó aristocràtic blanc també estimava la Mammy negra més que la seva elegant progenitora, que quasi mai no l’agafava a coll, però això no havia fet desaparèixer l’odi. potser es massa tard, al món per ser bons.”
pàgina 167

“S’acaba sabent que una cosa ha passat, però només perquè algú l’ha explicat i després un altre l’explica d’una manera diferent, i moltes coses de les que fem només les sabem perquè ens ho expliquen, i no només si ens expliquen coses de quan érem petits i no podem saber-ne ni recordar-ne res, sinó que quan ho recordem bé de vegades també ens confonem. Als llibres que van ensenyar a la mare les seves pregàries hi posa que Déu diu una cosa i l’home que l’escolta en sent dues, que no poden ser iguals.”
pàgina 191

“Qui hi ha sota aquelles gorres? Herois, assassins, idiotes? Llàstima que no aconseguís procurar-me el casc alemany sota el qual es va amagar Mussolini. casquetologia, ciència lombrosiana. Les costures internes, els grills del folre, la copa en correspondència amb els ossos del crani, motlle d’aquell ossos. El meu museu és un gran barret al cap del món.”
pàgina 265

“Està escrit: una paraula va dir Déu, jo en vaig sentir dues. No només dues, moltes més: tot i que en el fons, inabastable però una, continua essent la paraula de Déu, la veritat, la història d’una persona tot i deformada pels miralls i pels ecos”
pàgina 302

Share Button

Barbazul – Kurt Vonnegut (1987)

barbazul vonnegut

“-Entonces- dijo- ¿no va siendo hora de que tu alma, que durante tanto tiempo se ha avergonzado de tu carne, le dé las gracias a tu carne por haber hecho, finalmente, algo maravilloso?”

I es converteix en el Barbablava de l’expressionisme abstracte i de tota la pintura moderna produïda després de la Segona Guerra Mundial. I, entretant, ens explica la seva història de refugiat, orfe, aprenent, amant, pòtol, publicista, recluta, pare, artista, amic, ric, divorciat, vidu, solitari i multimilionari, amb un secret ocult per la curiositat del món o de qui vulgui ficar el nas, que en el fons són quatre gats si es que arriben. Entretant, Vonnegut engega la màquina d’explicar històries i comença a lligar caps, cus la trama, salta del passat al present, recupera els fils que genera la frustració sense gaire desig de felicitat, però amb un somriure mig abatut damunt la barba, borni de la vida, potser per haver vist massa, més del que calia, amb l’eterna segona guerra mundial que va haver de viure com a presoner. La prosa té alguna cosa bruta, mestissa, mentre s’acosta al pla surrealista, barreja estils, com alés els barreja, presents però ingràvids, no es defineix, tira pel dret, s’amaga però ensopega, vol ser però alguna cosa ho impedeix, ell mateix. Com la pintura dels quadres del seu Rabo Karabekian, com l’autobiografia, que és l’assumpte del llibre, el coneixement de l’art, el gust per l’expressió. El llibre és l’obra que el lector va fent, fent passar les paraules pel cap mitjançant la llengua adormida, donant-li forma com quan llepem un gelat i l’arrodonim mentre el mengem. No és la millor prosa del món, no és la millor idea. Tira amb un bon punt de partida i va fent: el d’una companyia militar especialista en crear o pintar camuflatges en armes i instal·lacions, que pot acabar fent alguna cosa gran. Com un corrent pictòric d’aquestes que surten als llibres d’història. Com la història, la trama i l’estil. Com l’autor mateix, imprescindible.

putoMono

Share Button