Musica de la setmana (una puta meravella)

Comencem amb energia i amb aquests tal Vagina Town que trobo per sorpresa al canal KEXP. De Nantes al món, amb un nom ben cridaner, un so garatge brut sense manies, actitud, temàtiques adients per a adolescents, un vestuari cridaner si hi ha càmeres i molta actitud.

Grandaddy van irrompre l’any 2000 amb aquest “The Sopthware Slump“. La seva relectura tecnològica de vells himnes Neil Young va avançar-se al temps i als invents actuals de Bon Iver i Lambchop. Robert Grima els va dur a tocar a Barcelona i els vam veure quatre gats a la 2 del Razzmatazz. Ara tornen al Primavera Sound. Aquesta setmana moria Kevin Garcia, baixista fundador de la banda.

De l’Spotify de Lucas Quejido, amo i senyor del bar La Sinia, la música de Lloyd Miller, musicòleg del món amb més d’un centenar d’instruments musicals sota control. El seu disc, “Oriental Jazz“, és “una puta meravella”, com ho diria Lucas. Jazz i aires exòtics barrejats, música iraniana, segons sembla. Una mostra.

Tanco el repàs, ho sé, sóc pesat, amb l’altre amo i senyor de l’escena musical actual. El darrer vídeo del rei Midas Kendrick Lamar. “Una puta meravella”

Share Button

Tindersticks 26 de novembre de 1997

tindersticks second álbum

Presentaven el segon disc en concert. Pensant-hi, jo creia que havia estat molt abans, l’any 1995 de l’edició del disc, però va ser més endavant, dos anys més tard.
Hi vaig anar amb els amics Kati Phipps i Rai Escalé. L’Apolo del carrer Nou de la Rambla era ple, ho vaig celebrar perquè organitzava La Iguana Internacional del vell conegut Robert Grima. El repertori del concert va fer els dos primers discs de la banda, el so ballava insegur davant la contundència emocional de les cançons enregistrades. Hi col·laborava Stuart Staples amb la veu sempre al limit de l’afinació, malgrat que després em diguessin que no. Malgrat el posat crooner de Staples, intentava coses amb la veu que quedaven lluny de la seva capacitat. La banda complia amb profusió de guitarres acústiques, teclats tipus Hammond i un violí que cobria l’expedient. Com que es podia fumar, una boira baixa retallava perfils i actituds de coll alt i botí en la llum que petava de l’escenari. Érem feliços amb aquells discos, sentint-nos dandis tràgics, mudats pel concert igual que vestien Staples i companyia dalt de la tarima. Comparat amb aquell potent primer concert seu a la plaça del Rei, durant unes Festes de la Mercè, aquest segon em va deixar un pel fred. Després vindrien amb l’orquestra al Palau de la Música per a deixar-nos bocabadats. Un cop de puny suau pel record.

La samarreta la vaig comprar abans del concert; era el costum, entrar i comprar el marxandatge disponible que després lluiria pels passadissos de TV3, per arrencar de la veu de promos Jordi Novellas un “qui són aquests? Uns altres d’aquests grups raros que escoltes”. Encara aguanta, caient a trossos, però. Principalment, ha sobreviscut ales incursions de la mare quan es presentava a casa a fer dissabte i me les llençava sense permís, aprofitant que jo era a la feina.
En vaig arribar a tenir un munt, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure
que dirien els Surfing Sirles.

Share Button