Música de la setmana

Messi és Déu (un altre cop després de diumenge passat) i Cris Ronaldo és Amol

Aquesta setmana han caigut “Ziggy Stardust” de Bowie, el primer disc de The Clash, “Life’s Rich Pageant” de R.E.M. i “Abbey Road” de The Beatles de manera rotativa. Vells clàssics com a font d’inspiració per a escriure. Quina és la formula magistral d’una obra? Què permet mantenir l’interès des de la primera plana? Què cal per a no avorrir? Qüestió de gustos.

I’d send my photograph to my honey – and I’d c’mon like
a regular superstar

Arca – Arca (2017)

Agafin Anthony and the Johnsons i el barregen amb la proposta d’un tecno fosc com ara Burial. En un llenguatge més planer, imaginin el seu cantant d’òpera favorit interpretant àries cego d’èxtasi.

 

Vampyria – Tete Montoliu & Jaume Sabatés (1974)

Qui recorda Tete Montoliu? Un extraordinari disc a reivindicar. Dos pianos, un clàssic i un elèctric, dialoguen sobre temes foscos. L’eternitat a quatre mans i dos talents naturals. Melodies que et xuclen la sang.

Robert Wyatt – Ep’s (1999)

 

 

 

 

 

 

 

Fa uns anys, Robert Wyatt va compilar diferents discs breus de la seva carrera en una caixa. Bàsicament, versions. Amb el seu estil inconfusiblement tou

Share Button

Femme Fatale – The Velvet Underground / R.E.M. (1967 – 1987)

Mes 50 anys del plàtan.

Warhol va demanar Reed una cançó per a una de les seves muses, Edie Sedgwick. L’Edie de “Just like a Woman” de Bob Dylan, l’Edie, la noia favorita dels calendaris de l’any 65, estrella dels curts que rodava el pintor per les festes i salons de moda de Nova York, de la Factory de tots aquells esgarriats, amb una vida de disseny estil als 60’s, reina de l’anorèxia quan encara no tenia aquest nom, reina de la nit del vi i les roses, dels alts, baixos amb un final dramàtic com tocava, com la caiguda de la cortina que va tenir tota aquella gent.

[Verse 1]
Here she comes, you better watch your step
She’s going to break your heart in two, it’s true
It’s not hard to realize
Just look into her false colored eyes
She builds you up to just put you down, what a clown

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

[Verse 2]
You’re written in her book
You’re number thirty seven, have a look
She’s going to smile to make you frown, what a clown
Little boy, she’s from the street
Before you start, you’re already beat
She’s going to play you for a fool, yes it’s true

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

I la versió de REM, com el pagament d’un peatge obligat per tantes i tantes bandes d’arreu del món.

Share Button

Rock Springs – Richard Ford (1987)

“El pensaba que ella regresaría un día al hogar, y que la vida volvería a comenzar. Pero yo me había hecho a la idea de que las cosas acaban y jamás vuelven a empezar, lección nada difícil de aprender cuando no se ha visto sino eso en el entorno. Y en aquel momento me pregunté únicamente si mi madre me había mentido alguna vez, y – si lo había hecho – en qué…”

rock-springs

Richard Ford reflexionaba hace unos días sobre la victoria del presidente Trump en un artículo en El País. Podemos darle las vueltas que queramos, pero siempre ha ocurrido igual con los candidatos favoritos y los pretendientes.Damos el éxito a uno y gana el otro. Pasó con Ronald Reagan ¿Cómo van a poner a semejante actor chusco de presidente? Lo fue. Llegó Bush padre para aprovechar el derrumbe del muro soviético y encendió el asunto árabe. Llegó de Arkansas el outsider Clinton para batir contra pronóstico al héroe de la guerra del Golfo. Ocho años después, reaparece Bush padre reencarnado en el hijo para derrotar al glamouroso Al Gore y continuar con la faena en Oriente Medio. Ellos, quienes sean, se lo guisan y se lo comen, esperan su turno para sus ocho años limitados de mandato. Esperan sabiendo que les llegará la tanda. ¿Cómo podía ganar Trump? Pregunten a sus ciudadanos. Seguro que muchos dirán que les importa un rábano.

Ford se pregunta por el fracaso cuando en el 87 describió las causas en los cuentos de este “Rock Springs”. Vidas devastadas sin principio ni fin, vidas elementales en cuanto a necesidades básicas, sobrevivir con el dinero justo, cualquiera de sus personajes podría aseverar que sin el mañana vivirían mejor. Repetición automática de los errores, delinquir, engañar sin cargo de conciencia, porque los planes son los que son. La gente de sus historias, practicantes de un carpe diem nihilista, no van a esforzarse por encontrar una solución. Ni aún menos ponerse a arreglar el país. Motel, coche robado, fantasías de minas de oro. Cambiar de faena, de un bar a una bolera o a una granja, de pareja, aquella por aquella otra que está igualmente desesperada. Reincidir. Robar. Aceptar la condena y hasta que le liberen. Venir de una guerra, meterse en otra y perder, por supuesto. ¿Cómo a esta gente va a importarles lo que pase en la Casa Blanca? Leyendo el libro vemos a Trump como una proyección social de esa gente, esa gente que no vota, por supuesto, que debe despertar el jueves de la votación preguntándose si hay algo importante qué hacer hoy y no recordar. ¿Realmente les va importar quién mande? Y por lo que parece son legión. A partir de aquí, los grupos de presión de arriba se reparten el pastel. Ocho años unos, ochos años otros. Y no hay más cera que la que arde.

Eye of a hurricane, listen to yourself churn.
World serves its own needs, dummy, serve your own needs.
Feed it off an aux speak, grunt, no strength.

Share Button

Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button