Elle – Paul Verhoeven (2016)

És com una d’aquestes pizzes fetes al gust de tothom. Com la volen? Que dugui de tot! Sexe, traumes, enjòlit i violència.D’acord, no és gaire original la proposta, però és allò de fruir amb la desgràcia aliena.

Arrenca a partir d’una columna de Quim Monzó.La seva recomanació quadrava perfecte entre l’esperit de les novel·les de l’un i la tirada per la perversió del seu director, Paul Verhoeven.¿Què podíem esperar? Sexe a dojo d’aquest amb trauma inclòs. Dues hores i deu minuts sense deixar de patir, d’escandalitzar-te, d’imaginar i suposar, sense opció de tisora per part dels productors, que el sofriment duri el que hagi de durar i quan creus que has acabat encara li farem un parell més de voltes a la història per deixar-nos el cap com un timbal. Traumes a dojo, una teranyina d’antecedents que anem teixint durant les nostres vides, sobretot d’infantils, que com fa més temps que les duem coent a dins, són les que fan més mal quan les traiem a passeig. Llavors un munt de trames amb l’objectiu d’engalipar l’espectador ¿És important el culpable? Sí, però tampoc tant, Tenim Isabelle Huppert i amb això fem. Passen dies que són setmanes, balla tota l’estona l’arc temporal, però la tenim a ella donant-ho tot tota l’estona. Sense botox ni la pell estirada. La tenim amb Michael Haneke i “La Pianista” voltant tota l’estona durant la pel·lícula,sense ensumant mocadors bruts ni fent-se mal, però la tenim donant-ho tot i jugant amb el plaer, embrutant-nos la ment amb el seu joc.També tenim “Instint Bàsic” amb Huppert i sense la mediocre Sharon Stone. Tenim Hitchcock, pare i mestre del gènere, especialista en dones amb traumes i perversions, però amb un extra de cargolament per tal de fer-ho modern. Tenim nou suspens, amb mòbils, videojocs, cotxes de gamma alta, famílies decadents, enganys i religió. Encara que tampoc és això. ¿Potser una denúncia al maltractament? ¿Al maltractament que ens prodiguem nosaltres mateixos al llarg de les nostres vides?  ¿Potser per culpa de l’avorriment?¿Per culpa del patetisme al qual sovint ens entreguem? O només és provocar-nos durant dues hores i deu minuts

Share Button

La magnitud de la tragèdia – Quim Monzó (1983)

la magnitud de Monzó

La tercera lectura de la tragèdia ha acabat agafant un aire de pel·lícula de cinema mut. El devessall de pensaments, sentiments i fets del trompetista príap i la fillastra rancuniosa ha acabat perdent la veu per a esdevenir expressió pura i dura. Talment com passava amb els herois pioners de la historia del cinema. La torrentada de fets i raons dels dos protagonistes sembla visualment atrapada en el circuit tancat de les seves ments. Llavors, blanc i negre i primer pla d’expressió per tal d’aclarir a l’espectador allò que els corre per dins. Odi, d’una banda, desesperació de l’altra. Frustració. Desig. La convulsió dels anys vuitanta que omple la novel·la, encarnat en un mostrari complert de marques i utensilis, queda reduïda a res, a un brunzit lleuger, com el motor del projector que arrossega la cinta. L’atenció del lector queda adherida al blanc espetegant de la pantalla, en el silenci d’aquells llavis que volen parlar i resten muts amb la paraula entre les dents. Aquells relats sobre magnituds i tragèdies que haurem d’entendre mitjançant les imatges.

Marc Ribot: Silent Movies (2012)

Share Button

Benzina – Quim Monzó (1983)

Hi va haver una època que es vivia més enllà del típic “bo” i “dolent” de les nostres vides. Més enllà dels simplistes “m’agrada” i “no m’agrada”. Els 80’s van obrir les ments a còpia de curiositat i d’accidents. A base d’or i morralla, vivíem com si la llibertat fos en risc d’extinció, com si fos l’últim dia de les nostres vides. I tampoc passava res.
Veníem d’una època molt dura en tots els sentits, difícil de superar des del punt de vista de la creativitat. Mancances i prohibicions havien esmolat uns criteris i uns talents que eren fets de fred i de foscor. De l’empatx de cares llargues i lamentacions, el calendari va dur un canvi de normes i criteris que tenia el vistiplau de la majoria il·lustrada. Al blanc i negre li calia color, a determinades expressions els faltava menys tibantor, la roba baldera estava bé però podia ajustar-se.
A partir dels 80’s, la gent del carrer no es qüestionava els gustos, volia acció. Tothom en tenia per donar i per vendre. No hi havien tantes manies.

 

 

La relectura de Benzina, una de les primeres obres de Quim Monzó, conserva el gust i les ganes. El ritme i l’absurd. Un món i un temps enllaunats, el realisme brut del moment. La narració busca els límits sense immutar-se. Traspuen les nits d’una mena de Barcelona ianqui,o d’una Nova York barcelonina, el gust per Salter, Salinger i Carver, l’experiència de l’autor a l’escola Massana i les diatribes artístiques de l’època. Com un orfebre, Monzó calibra els pesos de la història fins al punt just. El curs del llibre ha deixat alguns defectes: el temps verbal podria ser-ne un altre. O el ritme narratiu. El tractament del sexe, atrevit per l’època, ara es veu força caduc. Tot i això, el llibre retrata amb encert aquell inici de llibertat que va enganxar uns quants de nit pel carrer.
Recordo quan trobava Monzó al Bodeguín del carrer Herzegovina. Amb el professor Barnils. Jo entrava a comprar tabac, era l’excusa per mirar-me’l de prop una estona. Gran i gros, imposava com un Sant Pau dins d’un abrig llarg color cendra. El cabell estarrufat, la mirada desorbitada i els tics que el bellugaven com un retrat de Duchamp, com una escultura del futurista Boccioni. Una gàrgola del temps, coses del passat.

Share Button

Repeteix, si us plau

Amb tanta pompa i circumstància

Una mica d’aire fresc. Una conya de video-clip amb una edició formidable. Per a tots els amants d’enganxar plans i sincronitzar-los amb música.
(suecs, abstenir-se)

I per a la satisfacció general:

Quim Monzó a Jot Down

Una entrevista meravellosa.

Share Button