Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

Human Performance – Parquet Courts (2016)

Grupos que se disfrutan con los deberes hechos. Tres discos, cinco años de carrera por escenarios principalmente bajos. De punk rock a indie rock. De historias sórdidas a cuentos de moteles, giras, casa, festivales, portadas de revistas, más giras y que sea lo que Dios quiera.”Here they are Parquet Courts”

Quizás sea este uno de los objetivos. Quizás sea uno de esos fines que más envidia me produzca. Darle una vuelta más a la tuerca y que todo encaje y nada se mueva de sitio. Quizás sea unos de los propósitos que más me excite de la creatividad y que sienta como mía cuando la percibo en determinados artefactos como este. Tercer disco y creciendo sin moverse un ápice del estilo que vienen marcándose desde que comenzaron. Podemos llamarle punk, porque esa es su inspiración, luego podemos ponerle la etiqueta que queramos al rock chillón que practican, ese estilo universitario que parece como la división de las promesas del baloncesto que tanto tirón tiene en los USA, la cantera de las bandas grandes que no para de producir grupos para el circuito de salas de 150 a 300 personas. Madera, cerveza, chicas y chicos, sudor, olor a fuego y un cuadrilátero. Escuchando este tercer disco, nos sigue viniendo a la boca el gusto de unos pioneros como Modern Lovers, cuando el punk del 75/76 era la entelequia de una segunda generación deseosa de acortar las canciones y los eternos solos de tres guitarras concatenadas. Las canciones parecen escapar de un modelo determinado, sobre todo del sobre-actuado, del impostado, Chavales melenudos perjudicados por el acné paran, piensan, interrumpen una determinada situación de la que puedan salir sintiéndose importantes y esa es la cuestión. Misophonia! Cautivo del sol. Y cuando piensas que todo va a funcionar por la vía del bombo caja, quitan batería y dejan esas guitarras casi minimales que arrastran sus voces de megafonía de supermercado que sueltan cuando cantan. Exceso de realismo sucio? Podría ser. Sueltan el bordón, juntan las voces para que una suene más hueca que la otra, se sorben los mocos para que la dicción vibre espesa de falta de ganas de vivir, porque tienen ese punto existencial que han dado tanto de comer a grupos USA sin oportunidades de futuro como los Pixies o Dinosaur Jr para acabar convertidos en reyes del mambo sin canciones de amor. Les ves, observas sus pintas y sabes que van de eso. De querer pasar por lo que no son. Eso exactamente. De repente, unas notas se entrometen con otras, tropiezan las voces, la batería suena hueca y nos dedican otra canción de letra sin sustancia, parque, plaza, carrito de la compra patinando hacia la gran avenida atestadas de coches con madres e hijos. No sonríen como personajes de serie. Son personajes en serie, unos tras otros, listos para salir a rodar, con borbotones de canciones entre los dientes. Así sea, dirán sus madres, frotándose las manos cuando huelen ese futuro que sabe a dinero. Hasta el próximo disco.

Share Button

38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button

Peaches – Stranglers Vs. Dub Pistols (1977 – 2007)

Pel cap de setmana, un original i una versió que s’assemblen com un ou i una castanya, tot i que la impostora té la seva gràcia.

Un himne punk d’aquells del 77 que trencava normes pel ritme, diferent a l’acceleració impostada dels grups pioners, aportant a la moguda una certa visió veterana. Una lletra amb una mica de seny i poesia, per tractar el tema recurrent per excel·lència del rock adolescent, parlant del desfici, del passeig – aparentment- dur per la vida mentre es busca una alternativa a l’avorriment. Potser, trobin sexe la següent cantonada.

Strolling along minding my own business
Well there goes a girl and a half
She’s got me going up and down
She’s got me going up and down
It’s only your imagination
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well I got the notion girl that you got some suntan lotion in that bottle of yours
Spread it all over my peelin’ skin baby
That feels real good
All this skirt lappin’ up the sun
Lap me up
Why don’t you come on and
Lap me up
Just what it is that brings her here
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well there goes another one just lying down on the sand dunes
I’d better go take a swim and see if I can cool down a little bit
Coz you and me woman
We got a lotta things on our minds (you know what I mean)
Covering everything
Walking on the beaches looking at the peaches
Stars in the window
Will you just take a look over there (where?) there
Is she tryin’ to get outta that clitares?
Liberation for women
Thats what I preach
Preacher man
The air is like a murmur
Walking on the beaches looking at the peaches
All at once there’s someone there
Oh shit
There goes the charabang
Looks like I’m gonna be stuck here the whole summer
Well what a bummer
I can think of a lot worse places to be
Like down in the streets
Or down in the sewer
Or even on the end of a skewer

A la següent cantonada, 30 anys més tard, les coses han canviat. Les crestes i els imperdibles han desaparegut i la gent, quan canta, sembla que tingui singlot. El grup aquest ha agafat la cançó i l’ha deformat al seu gust. Coses de la llibertat d’acció. Amb la col·laboració especial en la traïció dels veterans, membres dels Specials, Terry Hall i Rodney P.

Share Button