“Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos: Philip K. Dick 1928 – 1982” – Emmanuele Carrère (2005)

“Cuando alguien intenta ver su vida como una trama, pronto ve en ella la ejecución de esa trama y todos más o menos compartimos, más o menos vergonzosamente, alcanza su plenitud en dos sistemas de pensamiento: el de la fe religiosa y el de la paranoia. Y Dick, por haber experimentado las dos, dudaba cada vez más que existiera alguna diferencia entre ambos”

¿Com radiografiar una bogeria i no perdre el control de la narració? El repte juga de forma constant amb la comprensió del llibre. Carrère s’apropa a l’obra i la vida de l’autor per tal d’extreure’n l’essència. Potser per fer-nos entendre què s’amaga darrere les trames dels seus llibres. La visió panoràmica de la biografia de Dick i de l’època que va viure es confonen com la lectura de dos negatius exposats junts al sol. La seva obra, filla de la immediatesa d’un negoci i de la prosperitat d’un moment, l’engega a treballar sense pausa, com la cadena de muntatge d’aquests grans fàbriques que mai tanquen. Venedors de discos de dia, escriptor de nit, veient despuntar el dia abans de tornar a la feina. Afegim la influència d’una germana bessona que va morir al poc de néixer, una família trencada abans d’hora, la cacera de bruixes comunistes de McCarthy i, sobretot, de Nixon que va tocar-li de ben a prop, l’estiu de l’amor i l’expansió de la ment preconitzada per Aldous Huxley i Timothy Leary, un encadenat de relacions sentimentals frustrades, una rere l’altra, premis, reconeixements i l’exercici literari sota l’efecte de les amfetamines. Misticismes de tots colors, drogues de tots els efectes, la descoberta de la religió i la bogeria com l’últim punt de lucidesa. ¿De veritat són tan difícil d’entendre els seus llibres? Primer vaig creure que era per culpa de les traduccions; la ciència ficció, com literatura de gènere, podia passar un control de qualitat poc rigorós mentre les novetats setmanals satisfeien el consum voraç dels lectors. Podia ser. Les traduccions, farcides d’anglicismes, semblaven fetes del lloc de procedència, algun lloc dels USA. Però hi havia alguna cosa més. Perquè allò no era només pulp fiction. Ens anàvem introduint en els universos paral·lels de la ficció de Philip K. Dick, i la intuïció ens destacava l’autor com un visionari. ¿Hi haurien drogues pel mig?, ens preguntàvem en la nostra disbauxa dels anys vuitanta. Llavors queia a les teves mans “Los tres estigmas de Palmer Eldrich” i t’adonaves de com podien confondre’t la realitat. ¿Qui? Qui fos, el poder, un esser superior, un mateix. Perquè a cada llibre Dick repetia el truc del conflicte personal navegant en la incertesa. Els universos es complicaven, com les percepcions, els personatges i els traduccions que ho empastifaven tot. ¿Què hi havia més, llavors?

La biografia novel·lada de Carrère posa en ordre els fets de Philip K. Dick que donen sentit a l’obra literària. Des del trauma de la seva germana bessona morta a la invitació dels agents FBI a denunciar la seva parella comunista. Tibes del fil i apareix el venedor de discos de dia i l’escriptor de nit. Els seus matrimonis, els fills, les separacions, amb Nixon, sempre present, al fons, a la dreta. La dèria pel futur i la tirada diària de l’I-Ching sense la qual aquell home no es movia de casa ni escrivia una línia. Llibres escrits en dues setmanes i la seva subsistència física i mental a base d’estimulants, ansiolítics i somnífers. San Francisco i l’estiu de l’amor, al fons, a l’esquerra, i quan la festa s’acaba, els hippies esdevenen freaks, i ell el gran símbol del viatge astral cap endavant. Després de la desfeta humana i social, l’espera la descoberta de la religió i allò de creure’s profeta i veu directe de Déu a la terra. Les drogues, sempre present, legals i il·legals, les clíniques de desintoxicació, les cases d’acollida, la paranoia permanent encalçant-lo amb allò de viure una altra vida que no és la seva, la del manipulat per un esser superior que primer és l’estat i finalment Déu. I finalment, un mateix. El túnel de la bogeria se l’acabarà enduent del planeta mentre li arriba el reconeixement massa tard, amb el temps just per passar algunes factures. Entretant, els mons antitètics que el governen el duen d’una banda a l’altra de la lucidesa amb aquest excés tan típic seu de les vides paral·leles superposades entre elles impossibles d’observar.

Carrère fa de Dick en el repàs que l’un fa de la vida de l’altre, a l’estil embrollat i confús de Dick, Carrère fa aparèixer els episodis claus que determinen el pas i evolució de l’autor de “Ubik”. La paranoia de sentir-se vigilat tot el dia, l’efecte de viure una vida robada, de viure en un mon paral·lel, lluny dels teus, el risc de voler fer-te entendre i no saber com, el misticisme quan un es queda sense respostes o solucions. L’estiu de l’amor esdevé un infern i resulta impossible abandonar el laberint. Finalment, els jocs de mans es repeteixen fins que se’ns veu el llautó. A misses dites, a Dick li arriba el reconeixement, quan gairebé no escriu res. Llavors “Blade Runner” i “Total Recall”, i després “Minority report” i “Scanner Darkly”, per a satisfacció dels hereus. Enrere queda, per a l’anàlisi, el consum i la mistificació, la figura d’una mena de Kafka de la pulp fiction. ¿Realment n’hi ha per a tant?, sembla quedar suspès en l’aire després de la lectura.

Share Button

20 años de Pulp Fiction

Aprovechando que se acerca el aniversario

primero de todo, una versión en ocho bits de la película, un recordatorio de sus mejores escenas.

Y luego van 24 minutos de escenas eliminadas, comentadas por el gesticulante Quentin Tarantino.

A quien le interese

Share Button

Repeteix, si us plau

Amb tanta pompa i circumstància

Una mica d’aire fresc. Una conya de video-clip amb una edició formidable. Per a tots els amants d’enganxar plans i sincronitzar-los amb música.
(suecs, abstenir-se)

I per a la satisfacció general:

Quim Monzó a Jot Down

Una entrevista meravellosa.

Share Button