Un divendres de primavera 2017

De sis de la tarda a tres de la matinada

Iosonouncane – Die

Engegar amb bon peu a les sis de la tarda amb una proposta electrònica que barreja aires cantautors italians amb Morricone i Goblin a l’horitzó. Guitarra i samplers, teclats, bateria, timbals i més sintetitzadors, més una noia als cors i soroll d’esquellots. Un so dramàtic i cinematogràfic mentre el dia cau al mar i el sol insisteix.
Un tast:

Mitski – Puberty

Baix, guitarra i bateria. Trets orientals, actitud indolent i soroll punk. Llocs comuns, començant per la veu llefiscosa de la noia i pel contrast de sensacions. Tres cançons.

Sinkane – Live and Livin’ it

Algun encara arrossega l’herència de Talking Heads nascuda de les escoltes que van fer de Fela Kuti amb Eno mentre produïen “Remain in Light”. Molta diferència i millora entre el disc i el directe d’aquest Sinkane.
Un tast:

Sampha – Process

Soul sense un instrument convencional? La veu de Sampha és l’instrument de veritat. Poderós, infinit, fins a esborrar aquell vesant bavós que de vegades pateix el soul d’escola. Sampha, destinat a trencar mercats i vendes quan assoleixi el prestigi que pertoca.

William Tyler – Modern Country

El moment de l’entrepà correspon a l’estil esponjós d’aquest senyor. Blues i country estratosfèric a l’estil John Fahey que es deixa fer només posant l’orella. 17 euros per dos entrepans. Barcelona és bona si la bossa sona i et deixen pelat.

Swans – Glowing Man

Allò de cançons de vint-i-tants minuts, emulant els vells compositors de clàssica. Inici, nus i desenllaç i Michel Gira dirigint les operacions dels companys amb la seva gesticulació habitual. Cada bolo sembla igual però és diferent segons l’estat d’ànim, la forma física que els acompanyi, les ganes de tocar, etc… segons pugi i baixi els braços, somrigui o exclami a l’apocalipsi particular de les seves cançons.

The Make Up – Destination Love

Retirats dels escenaris, tornaven vestits de lamé platejat, amb el seu líder i cantant, Ian Svenonius, en plena forma i donant-ho tot, com aquella vegada al Bikini de feia un munt anys. El seu so garatge els va dur a la cripta després d’un moment d’esplendor. El seu moment d’esplendor a l’escenari Primavera va reviure alguns dels himnes que vam ballar als 90’s. Va venir el jutge i va dictar sentència al nostre favor.
Un tast

Run The Jewels – Run The Jewels 3

La traca i el mocador de divendres amb tall de subministrament elèctric inclòs. Dos paios i un DJ, expressió minimalista de la música del present. Els USA Trump i Wasp tenen un problema amb aquest duo blanc i negre, martell de soflames incendiaries a cop de rimes enganxoses i amb un munt de seguidors per tot el món. Durant una hora van sacsejar cossos i consciències amb música i avisos del perill que amenaça la societat des de la casa blanca.

I fins un altre any (si s’escau)

Share Button

Pj Harvey, Dissabte 4 de Juny, Primavera Sound 2016

Sóc dels afortunats que l’ha vist unes quantes vegades en diferents moments de la seva carrera, amb les pujades i baixades que provoca el tobogan de la inspiració, perquè els ha passat, com els passa als artistes de llarga durada. Polly Jean va començar amb el punk, amb cançons furioses de texts indigestos i l’actitud exhibicionista necessària de qui vol posar un peu a la porta de l’opinió pública i el mercat. El punk serveix per engegar, però, si un no vol acabar convertit en pantomima, amb un parell de discos cal un canvi de registre. Polly Jean ho va resoldre amb el captivador “To Bring You My Love”, amb John Parish a la dreta i el Bad Seed Mick Harvey a l’esquerra. Sense perdre l’energia de l’edat, el rock violent es va convertir en blues de pantà amb l’ajuda de Parish i Harvey, convertits per sempre més en escuders fidels. El disc va consagrar Polly, les gires i els concerts van rodar-la, la cotització va pujar al nivell de primera estrella. Amb els discos posteriors, va mantenir l’estatus d’artista, redundant en la veu del pantà i en les velles històries de desamor. Però l’invent no podia durar, el rock rutlla mentre l’energia mental acompanya, mentre el talent natural permet assolir reptes sense esforç. Els diferents discos que va anar traient a mitges amb John Parish provaven el patiment de l’artista per mantenir la línia. Llavors baixa el nivell i comencen els pals de cec, els temps d’espera entre discos s’allarga i les cançons sonen dins d’una nebulosa. Polly buscava reinventar-se com han fet els grans artistes. La primera mostra va arribar amb el “Let England Shake” del 2011. Polly seguia mostrant les urpes del pantà, la mala llet de les velles histories agafava un caire social, però ho feia madurant l’estil segons l’edat. Buscava quadrar ànima i currículum, idea i relat sense que l’esforç li fes perdre seguidors ni donés mostres de debilitat. Amb el darrer “The Hope Six Demolition Project” incrementa la temperatura. Prem l’accelerador i omple el disc de vents, de percussions, de blues espiritual, de dramatisme i de reivindicació, afegint aquestes gotes de folk anglès que són segell d’identitat i que serveixen per canviar el pas del repertori. Declara novament que s’ha fet gran però que no pretén moure’s del pantà on ha crescut. Aquest punt és innegociable. Afortunadament per a tots.
Ahir, Polly Jean ens va donar una lliçó sobre fets i idees clares. Acompanyada dels seus escuders Parish i Harvey i d’una tropa de saxofonistes, guitarres i percussionistes,va sortir a tocar gairebé sencer el repertori del darrer àlbum, amb un so i una posada en escena espectaculars. I la concurrència del Fórum es va menjar amb patates aquells gosadia d’interpretar un repertori pràcticament desconegut. Tothom encarat a l’escenari i a punt per l’ovació, mentre ens queien al damunt aquelles cançons inèdites, servides des de la sinceritat i la contundència de qui sap que ha fet bé la feina.El repertori podia haver estat un altre, fet a base de clàssics i de concessions a la galeria, però em sembla que no faria gens per l’artista. Va decidir tirar pel dret i col·locar-nos la seva darrera obra amb un desfici i un convenciment tal que va aconseguir baixar-nos la guàrdia. Diguem-li coneixement, maduració, talent natural, atreviment, valor. Però quan acaba el concert, ens puja al cap el record: d’una puntualitat escrupolosa, l’entrada de la banda a l’escenari com una marching band a ocupar el seu lloc, el plafó que va aparèixer darrera l’escenari a la segona o tercera cançó, el so impecable, la veu d’ella pujant al cel com els àngels, l’expressió embadalida d’alguns, la fi de les converses veïnes,les tres cançons del “Let England Shake”, les dues del “Bring You My Love”,el punk “50 Ft Queenie”, el final emocionant. Ella tan gran, la banda vestida de fosc. Un grapat de bones cançons. Fins a la propera ocasió.

Repertori de la nit

 

Share Button

Algiers – Algiers (2015)

Valor, se les supone. Gusto. Estilo. Inteligencia para mezclar sabores. El asunto este del gospel revisitado, la etiqueta indie que todo lo abarca y todo lo puede, el guiño al sonido industrial que da fuelle al dramatismo. Lo tienen todo, oiga. El timbre óptimo del cantante, negro, cautivador y arrebatado en la medida justa para que aclare que van a por nota y buscan un hueco. Que suena a futuro, a que con el siguiente disco subirán un peldaño más en su trayecto a la fama. O no. O puede que su ambición se constriña a pasarlo bien y hacer unos conciertos. Pero no creo que sea eso. El disco suena con intención de trascender. De aquí que a veces peque de impostado y deberían vigilar con ello porque puede que su tostada elija caer siempre del lado de la mantequilla. Es lo que sucede con el abuso de la clase, que despista el norte de lo visceral. Que entonces el asunto salvaje se les atasque y se suavicen, decididos a someter las listas de éxitos con un blues melifluo de esos de “tú, pon la oreja y prepárate”. De este tipo, se acumulan a montones en las cubetas de saldos y de segunda mano. Por querer hacerlo bonito y desoír a tu corazón salvaje. O por aquello de traicionar tu sinceridad, La música es química, saber la justa medida en la mezcla de componentes. Si es que se persigue la fórmula mágica. Que lo ignoro. Hablo por la música que suena en este momento. Eclecticismo, drama, juventud, épica, mensaje. Revuelto. También, inocencia. Y el valor que se les supone en la linea de la salida. Antes de sonar el disparo.

Jueves 2 de Junio, Parque del Forum,
Primavera Sound 2016

Share Button

Temples – Sun Structures (2014)

Temples. Anglesos de Kettering. Un d’aquests grups que tiren de veta de la psicodèlia 60’s, a cua dels actuals Tame Impala. Belles melodies pop, introspecció i ball, levitacions a cop de maluc, Beatles, Byrds i Zombies, també una mica de T.Rex, més tot l’arsenal pop brillant i suggeridor. Captiven en la primera escolta. A partir d’aquí, al gust del consumidor. Els han inclòs en el cartell del Primavera Sound d’enguany per a qui els vulgui tastar.

 

Share Button