Va de noies: Mitski & Jackie (2016)


Mitski – Puberty 2 (2016)

Ahir la veia en directe en un d’aquests streamings d’ara. A tot color i en primer pla, millor que al Primavera Sound d’enguany, tot i les pantalles de l’escenari Pitchfork. Va passar igual que quan hi vaig anar ara fa un mes a Forum a provar d’aclarir-me sobre ella. So brut, veu fràgil, actitud indolent, aire oriental que tot ho trenca o distorsiona perquè no quadra amb l’estil. El guitarra, un nano ros jovenet, continuava desafinant com si allò fos un plus per a la cançó, com tirant més llenya a una mena d’aire d’improvisació que em torna a l’indie dels 90’s. Com al PS 2017, vaig durar quatre cançons i, després d’escoltar-la durant un munt de temps, segueixo sense trobar-li el què que diuen d’ella als mitjans. Sí. Algunes cançons tenen un punt, la formulació química de veu més melodia més impostura més uns arrengaments pelats i molt de soroll quan toca per contracte. Això de presentar-ho tot cru, música i lletra, això altre de parar la música i queda sola amb la veu i el seu lament infantil. Però trobo que hi ha un moment que l’oferta enfarfega. D’acord que és la seva proposta, però aquestes son les meves orelles. De les cançons del disc emergeix un cert deja vu de projecte provat i escoltat en d’altres ocasions, un interès de màrqueting d’aprofitar un segment d’un public militant. Això de posar el peu a la porta d’una paritat que equilibri l`oferta musical entre homes i dones. Hi estic d’acord, sempre que mani el gust i es deixin de banda les impostures i això d’obligar-se a un plat que no ens empassem. I a una altra cosa.

Jackie – Pablo Larrain (2016)

¿Què va passar amb Jackie Kennedy el dia que van matar-li el marit? ¿Què va passar en els dies posteriors? Aquesta prova d’esforç és el nus de la història del xilè Pablo Larrain. La mort, el comiat, el funeral, el nou president que jura el càrrec a corre-cuita, volant cap a Washington. Una usurpació de poder, segons sembla, explica el germà del president mort. El dolor que toca compartir amb el protocol, amb una mudança exprés perquè l’arribada del nou president implica guillar sense gaire demora. Els plans d’un funeral que es veurà tot el món i que ella voldrà que tothom recordi. Que es recordi que ella va convertir la Casa Blanca ensopida que va trobar en un Camelot modern, quan l’arribada del seu home al poder va donar una (suposada) nova imatge de com fer les coses. Aquell somni americà de colors llampants que Lee Harvey Oswald va acabar d’un tret precís (o això diuen). 100 minuts de pel·lícula que podien haver estat menys si Larrain s’hagués estalviat un parell de diàlegs innecessaris de Bobby sobre allò que podia haver estat i no va poder ser (perquè després a ell també el pelessin). L’obstinació i el desig d’una dona per complir les darreres voluntats davant la corrua d’assessors i vigilants que ja corren a ocupar els llocs de l’equip vacant i que llueixen més com a enemics que no pas ajudants. Allò de la lluita pel poder. O què va passar amb els Kennedy, d’estimats a odiats. Molt bé Natalie Portman. Molt bé Pablo Larrain. Allò que anomenem la intrahistòrica i que cal conèixer.

Share Button

38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button

Exodus – Jesu/ Sun Kil Moon (2016)

Cal tenir el dia per escoltar-ho. De vegades, costa d’empassar la poesia i les maneres impostades de Mark Kozelek. Aquesta veu que arrossega com per passadissos encoixinats En aquest disc, junta esforços amb Justin Broadrick dels tremendistes anglesos Godflesh. Country, d’una banda, i experimentació industrial, de l’altra, en aquesta mena de giragonses que practiquen els amants del risc. Una altra cosa és que agradi, o plagui, o coli. A partir d’aquí, “Exodus”, una cançó de pares que perden fills, de nois que maten companys d’escola i de persones que veuen morir la gent que estima. El disc presenta col·laboracions de Will Oldham i de membres de Modest Mouse i Sonic Youth, pels qui els plagui l’anecdotari.



(Important: escoltar i seguir la lletra)

Showed up to Heathrow today
For the 2000th time
Got in my taxi and I learned Nick Cave’s son died
The news hit me like a bus into a hill
Cause once at the K-west hotel, I met him and his son, they were standing across the hall
I mentioned to him how we both played Hultsfred in 1997
I don’t believe in God, but sometimes I hope there’s Heaven
The bad news hurt to hear, and it hurts to repeat, it’s just sad news and I’m sorry to even speak it
I was on my way home from Perth this past March
Virgin airlines, row 23, and I watched ‘20,000 Days on Earth’ and it inspired me
I’m very much me
And Nick Cave is very much ‘He’
But we’re the same in that we’re both songwriters and we don’t stop moving- we’re like waves in the sea
I remember seeing ‘Mike Tyson: Undisputed Truth’
He spoke about the passing of his daughter Exodus, and how he joined “The Bereaved Parents Group.”
He knew when he arrived at her bed
That he was not alone
Because the parents of the other children embraced him
And they cried in the hospital
And I remembered when Danielle Steel
Lost her son at only 19 years old to an overdose on heroin
And on his bedroom window
Still remains the sticker he put there of The Misfits
Every time I walk past her home on Washington St. I look up and I glance at it
For all bereaved parents- I send you my love
Parents survive their children
Its a pain very few know of
My cousin Carissa’s
My friends Chris’s, Brett’s, and Dennis’s
And my ex-girlfriend Katy’s mom and dad
All became apart of the family of bereaved parents
And when my father was young
He lost his older brother Lenny
His mom and dad joined the bereaved parents group
My dad looks down on the ground and gets quiet whenever I mention his name
When my little second cousin Carissa died
My mother called me, it had been so long since I’d heard that certain cry
Not since the day she divorced my father
But they’re friendly now so with that story I’d rather not bother. But I flew out there and we gathered in the living room
We all shared stories of a person of whom different amounts of depth we knew
The coffee table was filled with prescription drugs
Carissa’s puppy laid at my feet and I gave Carissa’s mom a hug
And she sat motionless as if there was no air
She was in a world of her own in that chair
She was the one who gave birth to Carissa and raised her- All we could do for her was be there
It’s been two years and I know that for her some days are better, but the loss of a child has to be the hardest thing to bare
The loss of a child is something no parent is prepared
The loss of a child is simply unfair
For all bereaved parents- I send you my love
And parents outlive their children is the cruelest cut
For all bereaved parents- I know that I don’t know, but the pain has to be the worst nightmare of (?)
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I sent you my love
For all bereaved parents- I send you my love
For all bereaved parents- I send you my love

Ressenya del disc de la revista Pitchfork

Share Button

A vueltas con las listas del año y The Epic – Kamasi Washington

A vueltas con las listas de éxito de cada año. El gustazo de periodista de turno por dar a conocer sus méritos, su ojo crítico y el olfato comercial, que también tiene su importancia. Cosas de esas del buen saber y conocimiento. Entonces, por el asunto del eclecticismo, la peña de conaisseurs se acuerda de otros estilos. Para que no digan que son unos cejijuntos y que no saben mirar a otro sitio. Pitchfork, la revista referente del asunto musical más allá de Adele y Pablo Alborán, hace años que sirve a los aficionados de termómetro del asunto de las tendencias. Su palabra es ley como lo han sido o fueron Rolling Stone, Spin, Rockdelux, The Wire, Les Inrokuptibles, Mojo, NME o Melody Maker según tiempos y latitudes. La pretensión de Pitchfork viene casi del nacimiento de la prensa, de cuando el informador recibió dos cariñosas collejas por la faena bien hecha y se creyó Dios, Cuando todos sabemos que se trata de un mero asunto de gustos. Y tampoco hay que darle más vueltas. Me gusta no me gusta me gusta no me gusta y deshojamos la margarita sin mayores problemas. De ese dilema saltamos fácilmente al “bueno malo” con el variante “es la bomba” o el “es una puta mierda”. En el caso de Pitchfork, lo dicho. Marcar tendencia y sacar tajada de la convulsa industria del entretenimiento. Bendecir y descubrir, impulsar y convertir su voz en imprescindible. Con la pátina tramposa en cuanto que hablamos de gustos personales.

ka The Epic

A partir de aquí, el asunto Kamasi Washington. Un repaso a Pitchfork deja claro que el asunto del jazz no entra en sus prioridades como lo es el hip-hop, el pop, el rock o el electro. El jazz lo tratan muy de cuando en cuando, a saber porqué, si hay intereses o si el personaje viene recomendado. No lo sé. El tema del tal Kamasi. El artista se presenta con un triple disco!!! debajo del brazo. Se supone que buscando el perfil monumental o algo similar. Si a eso añadimos un estilo parecido a lo que Coltrane bendijo como Spiritual Jazz con su “Africa/Brass”, algo así como improvisación, raza e introspección sonora, el muchacho Kamasi lo tiene hecho para… ¿dar gato por liebre?. No exageremos. El disco suena correcto, cargado de arreglos vocales y aires brillantes. Bien medido y estructurado. Quizás demasiado, como buscando con exceso el aplauso fácil. A partir de aquí, el truco o trato del lugar común que maravilla a algunos por pura ignorancia y la trampa de quien ya ha oído y repasado a Pharoah Sanders, a John Coltrane, a Alice Coltrane, a Cecil Taylor, a Ornette Coleman, a Albert Ayler. Es igual. Tampoco vamos a ponernos sesudos. Sencillamente, críticos. Con la prensa y esa grandilocuencia barata que a veces exhiben por aquello de quedar bien, modernos y con la mirada más allá de los márgenes establecidos por Jamie XX y Kendrick Lamar. A partir de aquí porqué no hablar de Matana Roberts, de Tigran Hamasyan, de Marc Ribot y los Young Philadelphians, de la última locura de Agustí Fernández, de The Bad Plus, de Joshua Abrams. Es por la difusión de otros estilos, dirán. Y estoy de acuerdo. Que menos que eso. Es también la teoría del dominó. Quién lanza la piedra y esconde la mano y los demás seguimos embobados su trayectoria. Palabra de Pitchfork… te adoramos.

transpotting

Share Button