38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button