Una màquina d’espavilar ocells de nit – Jordi Lara (2008)

Vaig demanar un altre i em van servir aquest, coses dels llibreters i les seves dèries. Coses de l’ofici, perquè quan tu vas, ells ja venen

Espavilar ocells de nit a còpia de tenora en aturar la furgoneta per anar a fer un riu. Perdre el cap de colla tornant de bolo i cercar-lo a ritme de cercavila, camp a través i a mitjanit. Com amb el títol, amb el primer capítol tampoc s’entén gaire què tracta el llibre: ¿són contes? ¿reflexions? ¿auto-ficció? ¿biografies d’artistes? Queda clar que parla de música, de la sardana, que Lara revisa amb coneixement d’un antic músic i periodista especialista en cultura popular. Avança la lectura i els temes es reparteixen entre l’experiència de l’autor i la seva relació amb una música que ha practicat i que ara li dóna un sou a la televisió pública. Destria situacions i compon hagiografies d’alguns dels destacats de la història de la sardana. Sonen noms pioners com Pep Ventura, Juli Garreta o Manel Puigferrer, i d’intèrprets com Ricard Viladesau. La gràcia del llibre mescla la vida d’artistes destacats amb el propòsit de descobrir l’origen de l’estil i dotar-lo de prestigi mitjançant la mistificació. La narració descobreix l’encant d’uns melòmans de poble, creadors compulsius, que quedaran esborrats de la memòria popular pel poc interès (o també per un excés particular de modèstia) que van mostrar per a passar a la història. L’autor arreplega records del seu passat musical per treure retrats paral·lels d’unes vocacions frustrades per les obligacions diàries, també, de pas, per dibuixar l’esperit d’un país incapaç d’entendre que la música és alguna cosa més que la xerinola d’uns determinats moments, alguna cosa més que posar i treure el pessebre per Nadal i que tirar petards per Sant Joan. Lara repassa la història amb el coneixement de la pràctica i dóna raons amb poesia sobre uns orígens que venen de Bach, Schubert, Wagner o Chopin. D’uns inicis humils que ambientava festes majors, va ennoblir-se durant la Renaixença al Palau de la Música per a tornar al racó recòndit d’una plaça en aquest anar i venir de l’estil per la vida diària del país. Un exercici d’autoestima? Potser. Una lectura amena pels amants de la mitomania i la música més enllà dels colors. Seny, rauxa i rocanrol a flabiol, tenora i tiple, per a qui no entengui un borrall i vulgui trobar-li algun sentit.

Share Button

Teresa – Ovidi Montllor / Pascal Comelade (1974 – 1998)

Com un record d’infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l’ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.

Ella ens va dir d’on veníem.
I que els reis de l’Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l’amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D’això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d’infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Share Button

Skinhead Trist (de Faust a Pascal Comelade)

Anant a llocs, trencat cares…

L’any 1973, el grup alemany Faust publica el seu quart elapé. Destaquen dues cançons, la primera i la segona de la cara A. La primera, “Krautrock”, posa la bandera d’aquest estil musical que barreja art, progressisme i consciencia política amb culpabilitat històrica i asfixia geoestratègica. La següent, “The Sad Skinhead”, sembla avançar-se en el temps a una altra mena de corrent política, d’una indefinició ideològica propera al nihilisme i que té en la resposta violenta la sortida a la manca d’expectatives del moment. A ritme d’un reggae que reforça l’absurd del missatge, la lletra sembla un diàleg de personatges de la pel·lícula “La Taronja Mecànica”. S’estimen, s’odien i la solució a la seva insensatesa passa per administrar una mica d’ultraviolència. “Anant pels llocs trencant cares”, diu la cançó.

La cançó de Faust:

La lletra

Apart from all the bad times you gave me
I always felt good with you
Going places, smashing faces
what else could we do?
what else could we do?

Apart from all the good times I gave you
you always felt bad with me
I was nervous, you were nervous
what else could have happened to us?
what else could have happened to us?

Apart from all the bad times you gave me
I always felt good with you
Going places, smashing faces
what else could we do?
what else could we do?

I la versió del 1998 de Pascal Comelade

Share Button