Va de noies: Mitski & Jackie (2016)


Mitski – Puberty 2 (2016)

Ahir la veia en directe en un d’aquests streamings d’ara. A tot color i en primer pla, millor que al Primavera Sound d’enguany, tot i les pantalles de l’escenari Pitchfork. Va passar igual que quan hi vaig anar ara fa un mes a Forum a provar d’aclarir-me sobre ella. So brut, veu fràgil, actitud indolent, aire oriental que tot ho trenca o distorsiona perquè no quadra amb l’estil. El guitarra, un nano ros jovenet, continuava desafinant com si allò fos un plus per a la cançó, com tirant més llenya a una mena d’aire d’improvisació que em torna a l’indie dels 90’s. Com al PS 2017, vaig durar quatre cançons i, després d’escoltar-la durant un munt de temps, segueixo sense trobar-li el què que diuen d’ella als mitjans. Sí. Algunes cançons tenen un punt, la formulació química de veu més melodia més impostura més uns arrengaments pelats i molt de soroll quan toca per contracte. Això de presentar-ho tot cru, música i lletra, això altre de parar la música i queda sola amb la veu i el seu lament infantil. Però trobo que hi ha un moment que l’oferta enfarfega. D’acord que és la seva proposta, però aquestes son les meves orelles. De les cançons del disc emergeix un cert deja vu de projecte provat i escoltat en d’altres ocasions, un interès de màrqueting d’aprofitar un segment d’un public militant. Això de posar el peu a la porta d’una paritat que equilibri l`oferta musical entre homes i dones. Hi estic d’acord, sempre que mani el gust i es deixin de banda les impostures i això d’obligar-se a un plat que no ens empassem. I a una altra cosa.

Jackie – Pablo Larrain (2016)

¿Què va passar amb Jackie Kennedy el dia que van matar-li el marit? ¿Què va passar en els dies posteriors? Aquesta prova d’esforç és el nus de la història del xilè Pablo Larrain. La mort, el comiat, el funeral, el nou president que jura el càrrec a corre-cuita, volant cap a Washington. Una usurpació de poder, segons sembla, explica el germà del president mort. El dolor que toca compartir amb el protocol, amb una mudança exprés perquè l’arribada del nou president implica guillar sense gaire demora. Els plans d’un funeral que es veurà tot el món i que ella voldrà que tothom recordi. Que es recordi que ella va convertir la Casa Blanca ensopida que va trobar en un Camelot modern, quan l’arribada del seu home al poder va donar una (suposada) nova imatge de com fer les coses. Aquell somni americà de colors llampants que Lee Harvey Oswald va acabar d’un tret precís (o això diuen). 100 minuts de pel·lícula que podien haver estat menys si Larrain s’hagués estalviat un parell de diàlegs innecessaris de Bobby sobre allò que podia haver estat i no va poder ser (perquè després a ell també el pelessin). L’obstinació i el desig d’una dona per complir les darreres voluntats davant la corrua d’assessors i vigilants que ja corren a ocupar els llocs de l’equip vacant i que llueixen més com a enemics que no pas ajudants. Allò de la lluita pel poder. O què va passar amb els Kennedy, d’estimats a odiats. Molt bé Natalie Portman. Molt bé Pablo Larrain. Allò que anomenem la intrahistòrica i que cal conèixer.

Share Button

El Club – Pablo Larrain (2015)

Pederàstia i església. A “Spotlight“, pel·lícula guanyadora de l’Oscar 2016, es parlava d’una mena de patologia provocada pel celibat, una causa i un efecte entre l’abús de menors i l’estricta solteria dels sacerdots catòlics. Més enllà de la certesa de les conclusions, és notava l’estil deus ex machina de Hollywood de trobar un element extern, sinistre, inconcret i previsiblement invencible, que funcionés al gust de tots per tal d’evitar que el castell de cartes de la pel·lícula s’ensorrés. Això, independentment de la certesa dels fets d’un cas real, i de les diferents implicacions d’una societat majoritàriament protestant i d’una indústria de capital principalment jueu. El fet és que el tractament periodístic de la pel·lícula acabava tibant de la manta i descobria una xarxa immensa de casos i denúncies que la mare església vaticana havia anat ocultant a mida que se’ls presentaven.
La visió de la xilena “El club” s’estima més el relat del pla curt. Deixa les presumpcions i les anàlisis, les revelacions i els girs inesperats, i s’estima més que l’espectador jutgi sense gairebé filtres, situant-li la mirada a la vora mateix de les pells dels protagonistes. La cinta ens duu a Boca, una petita població lluny del món, a la Tierra de Fuego xilena. El club del títol és un centre de retir forçós per a sacerdots apartats per l’església, una presó, com la defineixen en un moment. És amb l’arribada d’un altre com ells, amb les cartes marcades com ells per un fet vergonyant, que a la casa es perd el control de la situació. Perquè el nou inquilí ha arrossegat fins la porta de la casa el focus del seu problema. L’incident trenca l’existència monòtona dels personatges i fa surar a la superfície les seves diverses raons. Perquè la justícia divina perpetrada pels homes prengui decisions, sense la necessitat del grans escàndols ni arquebisbes panxuts repartint admonicions. Una hora trenta justa, un tractament explicit com un cop de puny, la llum i el color de la fotografia contrasta amb la duresa i l’abandó perquè les escenes es converteixin en estampes de pintures renaixentistes. La història crema els sentits de l’espectador per la manca d’embuts, pel dolor. Sense necessitat de màquines de Déu. Per això tenim els seus fills, que fan la feina bruta en el seu nom, a canvi d’una hòstia consagrada, ves per on.

Share Button

No – Pablo Larrain (2012)

Si la transición la hubiéramos hecho los ciudadanos, otro gallo nos cantaba. Seguro. Pueden decir que quien descabalgó a Pinochet fue la CIA, como aquí con ETA y Carrero Blanco, pero en Chile su gente tuvo la opción y el privilegio de echarlo. Y lo venció con un plebiscito perdido de antemano y que olía a puchero. Con todo en contra, la alegría pudo al miedo. Mientras que nosotros nos comimos la comisión tutelar que no hizo más que sustituir camisas viejas por nuevas, el pueblo chileno se deshizo del dictador. Cierto que no se le pudo juzgar, pues supongo que sabía cosas que afectaban a otros más importantes que él. Pero se fue vivo a casa para ver como cambiaban sus cosas, lo que él había torcido con sangre y sufrimiento. No se le pudo juzgar pero se le venció que es bastante.

Vista la película no queda más que sacarse el sombrero por la gesta. De paso, por la historia de la cinta, por el tono y el montaje, por los personajes, su interpretación y la dirección que la explican. Porque jugaron con fuego y no tuvieron miedo. No como nosotros, que bajamos la cabeza. De acuerdo que son avatares de la vida, pero los chilenos tuvieron esa oportunidad y la aprovecharon. Este país dejó que los alegres chicos del Opus tomaran la iniciativa con un más que seguro “déjenos que nosotros sabemos cómo resolver esto”. También veníamos de una guerra, circunstancia que puede que pesara más que la represión de la dictadura. La cuestión es que la herencia del asunto cayó en manos de unos funcionarios de segunda que se aseguraron el atado y bien atado de sus cargos. A título vitalicio. Por aquello del dinero que, con el tiempo, han multiplicado en influencia y fortuna. Lodos y barros. Por ahorrarnos un NO, por las medias tintas. Quizás. Puede.

Share Button