Teresa – Ovidi Montllor / Pascal Comelade (1974 – 1998)

Com un record d’infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l’ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.

Ella ens va dir d’on veníem.
I que els reis de l’Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l’amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D’això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d’infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Share Button

Baralla de la vida i jo – Ovidi Montllor (1980)

Baralla’t amb la vida i jo (i l’Ovidi Montllor)

plaça ovidi 1

Plourà demà, amor meu? No ho saps, veritat? No! Pobreta!
I el sol, saps si en farà de sol demà, amor meu? Ai no! Tampoc!
Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu?
Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra!
I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps?
Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai!
Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro?
I de les nimfes toves, que me’n dius? Amor meu, vindran? Sí?…
Quina por, quina por vida meua! Tu saps, digue’m, tu saps?…
Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars?
Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals
obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals…
Amor meu, amor meu… i digue’m encara: Saps què és demà?
Digue’m qualsevol cosa, digue’m qualsevol res. Digue’m… Ei!
Digue’m! Que em mor amor! Que ja no m’entra l’aire i m’ofegue…
Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort?
Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa,
que em riu i m’escup, que la tinc a sobre de dia i de nit,
que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets,
i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?…
No ho saps, vida meua! No ho saps escaleta que em porta a la fi!

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.
Supermans i plàstics, armes i lladregots d’escales llargues.
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.
Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.
Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més.
I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi!
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre.
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda.
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.
Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.
Serem per fi, allò que sempre hem amagat confusos.
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res. El que som: un antic renec de cony!
I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?…
Saps una cosa, nineta dels meus ulls? Bèstia odiosa!
T’estime tant que em quede a fer-te companyia. Puta!
I per negar els teus vassalls mentre em quede un bri d’alè!

plaça ovidi 2

Share Button

Un home reparteix – Ovidi Montllor

La plaça, tant pels edificis com
per l’animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d’Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L’església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
UN HOME REPARTEIX FULLS CLANDESTINS!

Share Button

De res – Ovidi Montllor (1974)

Passades les celebracions, podem tornar a escoltar l’Ovidi. Passades les falles, ja que hi som, també podríem llegir-lo.
Gràcies.

Pel balcó he vist
com neix el dia.
Amb el treball he vist
com passa el dia.
Amb amargor he vist
com mor el dia.
Si el somni és bo?…
He nascut!
Gràcies!
M’han donat
de menjar!
Gràcies!
M’han donat
de beure!
Gràcies!
M’han portat
a l’escola!
Gràcies!
M’han donat
un treball!
Gràcies!
M’han portat
al servei!
Gràcies!
He triat
una dona!
Gràcies!
He tingut
un fillet!
M’he cansat!
De res!

Share Button