El Club – Pablo Larrain (2015)

Pederàstia i església. A “Spotlight“, pel·lícula guanyadora de l’Oscar 2016, es parlava d’una mena de patologia provocada pel celibat, una causa i un efecte entre l’abús de menors i l’estricta solteria dels sacerdots catòlics. Més enllà de la certesa de les conclusions, és notava l’estil deus ex machina de Hollywood de trobar un element extern, sinistre, inconcret i previsiblement invencible, que funcionés al gust de tots per tal d’evitar que el castell de cartes de la pel·lícula s’ensorrés. Això, independentment de la certesa dels fets d’un cas real, i de les diferents implicacions d’una societat majoritàriament protestant i d’una indústria de capital principalment jueu. El fet és que el tractament periodístic de la pel·lícula acabava tibant de la manta i descobria una xarxa immensa de casos i denúncies que la mare església vaticana havia anat ocultant a mida que se’ls presentaven.
La visió de la xilena “El club” s’estima més el relat del pla curt. Deixa les presumpcions i les anàlisis, les revelacions i els girs inesperats, i s’estima més que l’espectador jutgi sense gairebé filtres, situant-li la mirada a la vora mateix de les pells dels protagonistes. La cinta ens duu a Boca, una petita població lluny del món, a la Tierra de Fuego xilena. El club del títol és un centre de retir forçós per a sacerdots apartats per l’església, una presó, com la defineixen en un moment. És amb l’arribada d’un altre com ells, amb les cartes marcades com ells per un fet vergonyant, que a la casa es perd el control de la situació. Perquè el nou inquilí ha arrossegat fins la porta de la casa el focus del seu problema. L’incident trenca l’existència monòtona dels personatges i fa surar a la superfície les seves diverses raons. Perquè la justícia divina perpetrada pels homes prengui decisions, sense la necessitat del grans escàndols ni arquebisbes panxuts repartint admonicions. Una hora trenta justa, un tractament explicit com un cop de puny, la llum i el color de la fotografia contrasta amb la duresa i l’abandó perquè les escenes es converteixin en estampes de pintures renaixentistes. La història crema els sentits de l’espectador per la manca d’embuts, pel dolor. Sense necessitat de màquines de Déu. Per això tenim els seus fills, que fan la feina bruta en el seu nom, a canvi d’una hòstia consagrada, ves per on.

Share Button