Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button