Elle – Paul Verhoeven (2016)

És com una d’aquestes pizzes fetes al gust de tothom. Com la volen? Que dugui de tot! Sexe, traumes, enjòlit i violència.D’acord, no és gaire original la proposta, però és allò de fruir amb la desgràcia aliena.

Arrenca a partir d’una columna de Quim Monzó.La seva recomanació quadrava perfecte entre l’esperit de les novel·les de l’un i la tirada per la perversió del seu director, Paul Verhoeven.¿Què podíem esperar? Sexe a dojo d’aquest amb trauma inclòs. Dues hores i deu minuts sense deixar de patir, d’escandalitzar-te, d’imaginar i suposar, sense opció de tisora per part dels productors, que el sofriment duri el que hagi de durar i quan creus que has acabat encara li farem un parell més de voltes a la història per deixar-nos el cap com un timbal. Traumes a dojo, una teranyina d’antecedents que anem teixint durant les nostres vides, sobretot d’infantils, que com fa més temps que les duem coent a dins, són les que fan més mal quan les traiem a passeig. Llavors un munt de trames amb l’objectiu d’engalipar l’espectador ¿És important el culpable? Sí, però tampoc tant, Tenim Isabelle Huppert i amb això fem. Passen dies que són setmanes, balla tota l’estona l’arc temporal, però la tenim a ella donant-ho tot tota l’estona. Sense botox ni la pell estirada. La tenim amb Michael Haneke i “La Pianista” voltant tota l’estona durant la pel·lícula,sense ensumant mocadors bruts ni fent-se mal, però la tenim donant-ho tot i jugant amb el plaer, embrutant-nos la ment amb el seu joc.També tenim “Instint Bàsic” amb Huppert i sense la mediocre Sharon Stone. Tenim Hitchcock, pare i mestre del gènere, especialista en dones amb traumes i perversions, però amb un extra de cargolament per tal de fer-ho modern. Tenim nou suspens, amb mòbils, videojocs, cotxes de gamma alta, famílies decadents, enganys i religió. Encara que tampoc és això. ¿Potser una denúncia al maltractament? ¿Al maltractament que ens prodiguem nosaltres mateixos al llarg de les nostres vides?  ¿Potser per culpa de l’avorriment?¿Per culpa del patetisme al qual sovint ens entreguem? O només és provocar-nos durant dues hores i deu minuts

Share Button

La cinta blanca – Michael Haneke (2009)

Una lliçó de narrativa. Haneke no perd el temps i en la segona escena de la pel·lícula presenta l’origen de la història. Just després que algú faci caure a propòsit al metge del poble (li fan ensopegar el cavall mitjançant un cable lligat entre dos arbres), Haneke presenta els nens del poble quan surten d’escola com si volgués ajuntar causa i efecte. Nens i nenes rossos en un dia com de mitjans de primavera o principis d’estiu. Fotografia en blanc i negre i un ambient sec. Un esdeveniment s’acosta de forma inevitable. La veu en off del mestre explica el passat des del present. Haneke no jutja, mostra els fets, els engranatges de la vida diària en una baronia d’Alemanya poc abans de la Primera Guerra Mundial. Una mirada en la línia del temps descobreix la llavor del nazisme i les causes. Perquè aquests nens que surten alegres i jugant d’escola són els adults dels anys trenta, els protagonistes dels carrers de l’Alemanya de Hitler que donaran vot i suport al desgavell dels camps d’extermini i la guerra total. La història d’un poblet mostra les arrels del procés que s’amaguen en les relacions familiars i de classe, en la pressió de la religió, en les culpes i els càstigs, en el xoc de dos mons morals incompatibles. L’escorcoll trobarà raons en el canvi generacional i el sistema educatiu, en el fet inevitable que es produeix lluny del desencadenant i que és producte de mil i un detalls, tants com nens en edat de creixement. El negre del dol s’imposa al blanc, els secrets familiars fan el seu servei quan cal escampar-los, els càstigs dels pares modulen els caràcters dels fills i tot cau pel propi pes. L’enveja fermenta i mai oblida. L’odi és una joguina. I anem fent.

Share Button