La Guitarra Blava – John Banville (2015)

“Però aleshores, quin és el meu veritable tema? Parlem de l’autenticitat aquí? El meu únic objectiu sempre, des del principi de tot, era representar en forma aquella tensió informe que em flota en la foscor dins del crani…”

Potser sí que la mala bava sigui blava com la sang dels importants; potser sigui d’aquest color la que es gasta Banville quan escriu, fred cristall que talla només fregant-lo amb l’enteniment. Parlo de l’estil del llibre que flueix com aigua d’un torrent, d’aquesta manera de fer avançar la trama a batzegades que són cops de puny baixos, o aquest cops que els penitents es donen al pit demanant perdó d’allà dalt i esperant clemència. Potser parli del blau que maca la pell i que esdevé marró quan la sang esparracada sota nostre es filtra en la carn, un procediment biològic semblant amb allò que passa amb les misèries de la vida; brollen per ser absorbides, imagino que per l’oblit i el pas del temps. Tampoc cal fer un gra massa, tots cometem errors i ja està. Arrosseguem un currículum negatiu, és això, igual que el positiu que correm a engegar a les amistats per fer bullir l’autoestima. Sembla que Banville ens vulgui parlar d’això des de la seva nebulosa particular. Ho fa mitjançant la vida d’un pintor a les acaballes de la seva carrera, quan reconeix que no li queda més que acceptar les conseqüències de la desfeta. I assumir-ne les causes si es vol castigar una estoneta. O reconèixer les relliscades que ha comés i punt. Pel que diuen els papers, sembla que Banville buscava amb el llibre l’expiació d’alguna infidelitat seva comesa al mon real i ho va voler deixar escrit. A partir d’aquí l’engany funciona com una metàfora d’allò que ens acompanya quan ens apropem al final del camí que hem fet i des d’on albirem la fosa; llavors la sabata del recompte personal premrà allà on faci mal. Un moment de coïssor o una fiblada potent, depenent de com duem greixada la consciencia i el penediment. Tampoc hi ha per tant. Comparem-nos amb dos carnissers com Mladic o Karadzic i podrem respirar alleujats. Una altra cosa seria parlar de la soledat que ens acompanya per culpa d’aquesta acumulació de petits errors, el forat que hem fet al voltant, allò que vam pensar que funcionaria com a cinturó de seguretat i ens ha aixecat una muralla al voltant. Aquests errors que són pecats venials, ens han anat buidant de sentiments i deshumanitzant-nos, tot i que són coses de la vellesa i d’estar fart de tot i de tothom. Llavors fa un fred que pela, com a la novel·la, i tot té un gust de desesperació que, de vegades, es dur d’empassar. Però tampoc cal fer un gra massa. Llegir està bé, acompanya les hores mortes I si no ens agrada aquest, comencem-ne un altre.

Marc Ribot – Ghosts (per allò de fer el fet)

Share Button

Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button

La magnitud de la tragèdia – Quim Monzó (1983)

la magnitud de Monzó

La tercera lectura de la tragèdia ha acabat agafant un aire de pel·lícula de cinema mut. El devessall de pensaments, sentiments i fets del trompetista príap i la fillastra rancuniosa ha acabat perdent la veu per a esdevenir expressió pura i dura. Talment com passava amb els herois pioners de la historia del cinema. La torrentada de fets i raons dels dos protagonistes sembla visualment atrapada en el circuit tancat de les seves ments. Llavors, blanc i negre i primer pla d’expressió per tal d’aclarir a l’espectador allò que els corre per dins. Odi, d’una banda, desesperació de l’altra. Frustració. Desig. La convulsió dels anys vuitanta que omple la novel·la, encarnat en un mostrari complert de marques i utensilis, queda reduïda a res, a un brunzit lleuger, com el motor del projector que arrossega la cinta. L’atenció del lector queda adherida al blanc espetegant de la pantalla, en el silenci d’aquells llavis que volen parlar i resten muts amb la paraula entre les dents. Aquells relats sobre magnituds i tragèdies que haurem d’entendre mitjançant les imatges.

Marc Ribot: Silent Movies (2012)

Share Button

A vueltas con las listas del año y The Epic – Kamasi Washington

A vueltas con las listas de éxito de cada año. El gustazo de periodista de turno por dar a conocer sus méritos, su ojo crítico y el olfato comercial, que también tiene su importancia. Cosas de esas del buen saber y conocimiento. Entonces, por el asunto del eclecticismo, la peña de conaisseurs se acuerda de otros estilos. Para que no digan que son unos cejijuntos y que no saben mirar a otro sitio. Pitchfork, la revista referente del asunto musical más allá de Adele y Pablo Alborán, hace años que sirve a los aficionados de termómetro del asunto de las tendencias. Su palabra es ley como lo han sido o fueron Rolling Stone, Spin, Rockdelux, The Wire, Les Inrokuptibles, Mojo, NME o Melody Maker según tiempos y latitudes. La pretensión de Pitchfork viene casi del nacimiento de la prensa, de cuando el informador recibió dos cariñosas collejas por la faena bien hecha y se creyó Dios, Cuando todos sabemos que se trata de un mero asunto de gustos. Y tampoco hay que darle más vueltas. Me gusta no me gusta me gusta no me gusta y deshojamos la margarita sin mayores problemas. De ese dilema saltamos fácilmente al “bueno malo” con el variante “es la bomba” o el “es una puta mierda”. En el caso de Pitchfork, lo dicho. Marcar tendencia y sacar tajada de la convulsa industria del entretenimiento. Bendecir y descubrir, impulsar y convertir su voz en imprescindible. Con la pátina tramposa en cuanto que hablamos de gustos personales.

ka The Epic

A partir de aquí, el asunto Kamasi Washington. Un repaso a Pitchfork deja claro que el asunto del jazz no entra en sus prioridades como lo es el hip-hop, el pop, el rock o el electro. El jazz lo tratan muy de cuando en cuando, a saber porqué, si hay intereses o si el personaje viene recomendado. No lo sé. El tema del tal Kamasi. El artista se presenta con un triple disco!!! debajo del brazo. Se supone que buscando el perfil monumental o algo similar. Si a eso añadimos un estilo parecido a lo que Coltrane bendijo como Spiritual Jazz con su “Africa/Brass”, algo así como improvisación, raza e introspección sonora, el muchacho Kamasi lo tiene hecho para… ¿dar gato por liebre?. No exageremos. El disco suena correcto, cargado de arreglos vocales y aires brillantes. Bien medido y estructurado. Quizás demasiado, como buscando con exceso el aplauso fácil. A partir de aquí, el truco o trato del lugar común que maravilla a algunos por pura ignorancia y la trampa de quien ya ha oído y repasado a Pharoah Sanders, a John Coltrane, a Alice Coltrane, a Cecil Taylor, a Ornette Coleman, a Albert Ayler. Es igual. Tampoco vamos a ponernos sesudos. Sencillamente, críticos. Con la prensa y esa grandilocuencia barata que a veces exhiben por aquello de quedar bien, modernos y con la mirada más allá de los márgenes establecidos por Jamie XX y Kendrick Lamar. A partir de aquí porqué no hablar de Matana Roberts, de Tigran Hamasyan, de Marc Ribot y los Young Philadelphians, de la última locura de Agustí Fernández, de The Bad Plus, de Joshua Abrams. Es por la difusión de otros estilos, dirán. Y estoy de acuerdo. Que menos que eso. Es también la teoría del dominó. Quién lanza la piedra y esconde la mano y los demás seguimos embobados su trayectoria. Palabra de Pitchfork… te adoramos.

transpotting

Share Button