Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

Hopelessness – Anohni (2015)

Tampoco le crean su punching ball particular, el saco de boxeo donde descargar la rabia por lo que no salió bien. Ya conocen al tipo, así que no salgan con esas. Apadrinado por el rey Reed de Nueva York, todos pusimos la oreja cuando nos llamaron a retreta desde el selecto Manhattan de los clubs de noche. Compramos sus discos y le vimos, nos abrazamos a su lirismo y le dimos las gracias por existir. Allí encima estaba aquel espantajo del pelo revuelto y voz de ángel atormentado para bendecirnos con un cartel de “todo vendido” a un lado. Para que, al estilo de este tipo de artistas, con pinta de perdedor habitante del último puente del mundo, todos le demos la espalda diciendo sandeces como que nunca le hemos comprado ni beneficiado, que su aspecto nos da grima, que lo encontramos demasiado afectado y cosas de esas. El disco es más de lo mismo? Sí. Qué se le puede pedir a una prima donna de estas? Heavy Rock Escandinavo? Puede que un poco de glam le quedaría como anillo al dedo, pero es Anthony quien decide, y nosotros si le compramos el invento o pasamos. Mientras alguna compañía de discos y algún mánager le paguen las facturas, seguirá haciendo esta música que tiene mucho de ambientación para grandes desfiles de modelos, para diseñadores atormentados con problemas de inspiración (por culpa de alguna pareja promiscua), para vendedores de perfumes y colonias invasivas. Ese es su mundo, su target tipo, mientras ahí le compren, seguirá peinándose horriblemente y comportándose como una de esas brujas de las películas de Akira Kurosawa, chillonas, feas y tóxicas, y que solo saben dar que malas ideas a quienes les rodean. Un poco de eso tóxico tiene el amigo Anthony: parte y reparte gorgoritos y puede que a ti te toque la mejor parte. En caso contrario, apague y borre. Y a otra cosa mariposa..

Share Button