Un hombre enamorado – Karl Ove Knausgård (2009)

karlove2

“Una vida resulta fácil de entender, son pocos los factores que la deciden. En la mía había dos. Mi padre y el hecho de no haber pertenecido a ningún lugar.
No era más difícil que eso”

I a partir d’aquí, tira milles. Cinc planes al dia. Com explica l’autor quan descobreix el motiu, el seu motiu, que és escriure la vida. No importa el temps que triguis, deu anys donant voltes a una idea que acaba en res. No importa, no és cap pèrdua de temps, és un procés, el procés natural de les coses que pauta i treballa i cisella, una frase, un adjectiu, la recuperació de la memòria que ha quedat buidada en un paper pautat, en qualsevol superfície absorbent, el record que composa, però que també destrueix, que despulla la intenció verinosa d’arribar al moll de l’os, que sobrevola el cos com un vel i que resulta impossible d’atrapar, respirar fons i capbussar-se en l’experiència, sentir-te els pulmons a la cara quan amenacen de rebentar i l’esperit explorador que t’impulsa avall deixant la superfície de les coses emmarcada al clatell. La vida com a primer recurs, per qüestionar-se un munt d’aspectes, les coses que ens cauen de les mans, que van a parar sota del sofà i que no trobaràs fins que facis neteja. Quan tot s’ha explicat, ens diu l’autor, no queda més que despullar-nos, obrir-nos com un balcó, deixar que el glaç i les inclemències i els ambients suaus ens recorrin, una ventada, una llevantada, la salabror, la sorra dels records, un carrer, els perfums de la nit, un plat de menjar i l’olor pujant-nos al nas. L’amor per la literatura, per les paraules….

“El lenguaje es compartido, crecemos dentro de él, y las formas en las que lo usamos también son compartidas, de modo que por muy idiosincrásicos que seáis tú y tus ideas, en la literatura nunca podrás abandonar a los demás. Al revés, es la literatura la que nos acerca los unos a los otros a través del lenguaje, que no es prioridad de ninguno de nosotros, y en el que apenas conseguimos influir, y a través de la forma, que nadie puede transgredir por sí solo, y si alguien lo hace, únicamente tiene sentido si otros lo siguen de inmediato”.

La literatura no pot morir, malgrat el desinterès i la passivitat, la competència de mitjans i dispositius. Les polítiques són excuses de mal pagador, llegeixes o no, et grates la butxaca o passes. L’Sport o L’Ànima de Mouawad? Caldrà destronar abans les tertúlies del Barça de mitjanit? No ho sé. Poden conviure? No ho tinc clar ni ho sé. La vida passa volant per perdre el temps. Tots aquests prestatges i els seus volums que ens miren de biaix…. La literatura no pot morir perquè és renovació pura. Si no és ara, serà més endavant, es destil·la de les planes grogues. És que potser deixarem de sentir, o és que ja vivim al límit d’això? Tampoc tinc resposta.
Llegim.

“Tenía una oportunidad. Tenía que cortar con todo ese mundo cultural adulador, corrupto hasta la médula, en el que todo el mundo, cada mierda, estaba en venta, cortar toda relación con ese vacío mundo de la televisión y los periódicos, sentarme en un cuarto y ponerme a leer en serio, no literatura contemporánea, sino literatura de la más alta calidad y luego escribir como si de ello dependiera mi vida. Durante veinte años si hacía falta”

Share Button