Música, Música

2014-07-07 17.32.55

M’ho va dir el calb aquell. Amb un to de menyspreu com fusta nua. L’aire de superioritat moral, aspre al tacte, que em va decidir de distanciar-me. Que et fotin, vaig dir, i vaig afegir de pensament unes notes ploroses de violins. Serveix per això, per ambientar una circumstància sense necessitar instruments reals ni saber-los tocar. Pensar una nota, realitzar-la, fer-la sonar com la d’aquell disc. Recuperar uns versos carregats de mala llet, no cal saber cantar, els penses i ja ho tens. Com aquell “per què vols TV si tens T-Rex”, que encara em recorden algú de “L’endemà”. Una melodia que recupera un moment feliç, aquelles tardes fumades a can Charlie. Els setembres vermells amb Jimi Hendrix o els Stooges. La compro o descarrego, faig un mur d’aïllament, com quan abans sortia a passejar amb els auriculars a les orelles, escollia un disc i m’escrivia una escena baixant a plaça Catalunya, driblant turistes i transportistes a ritme de Primal Scream, o perseguint fantasmes darrere la partitura de Barry Adamson. Trencant murs muntat en el desordre d’Ornette Coleman. Llegint Knausgård, o Zweig, o Shriver, o Saunders, la música supera la prosa i esquitxa el terra perquè hi patinin les opinions prefixades. Nans i gegants.
Sonen les Sueques i és pregunten qui ets tu.
Música. Per donar i vendre.

Share Button

Musica d’estiu (3)

Charlie Haden – Liberation Music Orchestra (Impulse, 1969)

Inspirat en cançons de la guerra civil espanyola, una explosió de creativitat i color musical. Un Dream Team amb Gato Barbieri, Don Cherry, Paul Motian, Roswel Rudd i Carla Bley, entre d’altres. I amb Charlie Haden al timó de la nau. De Pete Seeger a Ornette Coleman i Bertold Brecht, tot és revolucionari. Una Big Band sota la influència del mestre Mingus. De contrabaix a contrabaix.

Les Sueques – Cremeu les Perles (El genio equivocado 2013)

Un reflux del garatge d’altres temps, unes lletres amb intenció, la veu esllanguida i l’acompanyament brillant. A l’estil li diuen Post-Punk, malgrat les seves mares parlin de música (a seques), probablement horroritzades pel panorama laboral d’ara. Arriben tard a casa, carretegen caixes negres i sembla ser que cremen perles. Fins a fondre-les.
Baix i veu: Blanca Lamar, guitarra i coros: Tuixén Benet, teclat i altres instruments: Raquel Tomàs, bateria: Pau Albà.



Captain Beefheart & The Magic Band – Lick My Decals Off, Baby (Straight, 1970)

La teoria del caos. Abans de construir, toca destruir. Al capità no calia que l’insistissin gaire sobre el tema. Li sortia natural. Veu i clarinet, els seus poemes, la cavalcada bruta de la Magic Band. Agitat amb mans fosques i ments perdudes en velles històries de competències. Quan l’art era més lliure que ara i podies jugar-te-la a la ruleta russa.

I Love You, You Big Dummy by Captain Beefheart & His Magic Band on Grooveshark

Las Ruinas – Acidez House (El genio equivocado 2013)

“Es mierda envuelta para regalo. Los de siempre quieren más”.
Veu nasal i menfotisme, acords amargs, rock sense invents i senyals de fum. Alegria de la vida? Mala llet amb benzina. Un trio de Barcelona, practicant de Heavy-Pop? Edu Chirinos, guitarra i veu, Javier Bertrán, baix i cors, Toni López, bateria.

Yusef Lateef – Eastern Sounds (Prestige, 1961)

Una d’aquelles maneres d’entendre el jazz, de fer-lo comercial, d’aprofitar la jugada per allò de desfer-se de les cadenes. I, de pas, cobrar-s’ho. Al 61 suposo que encara els feien asseure’s al fons del tot de l’autobús. Malgrat segregats, l’ànima ofereix setí. Per donar i vendre.

Blues for the Orient by Yusef Lateef on Grooveshark

Share Button