Vonnegut & Kendrick Lamar (2004 – 2015)

D’atrocitats, cantonades i postures de gossos, de fills de puta, suicidis, esclaus i membres lliures.
De Vonnegut a Kendrick Lamar.

vonnegut and lamar

“El maravilloso escritor Albert Murray, que entre otras cosas es historiador del jazz, me contó que durante la era de la esclavitud de este país, una atrocidad de la que nunca nos recuperaremos del todo, el índice de suicidios entre los propietarios de esclavos era muy superior al de éstos. Al Murray sostiene que ello se debía a que los esclavos tenían una manera de combatir la depresión de la que carecían sus dueños. Ellos podían tocar blues.
Albert también dice otra cosa que me parece muy razonable. Sostiene que el blues no puede expulsar la depresión de una casa, pero sí puede desplazarla hacia las esquinas de cualquier habitación en que se interprete”.

Kurt Vonnegut: Cómo cura la música nuestros males (Y la tenemos a porrillo) Ed. Malpaso

Fuck you, motherfucker, you a ho-ass nigga
I don’t know why you trying to go big, nigga you ain’t shit
Walking around like you God’s gift to Earth, nigga you ain’t shit
You ain’t even buy me no outfit for the fourth
I need that Brazilian, wavy, twenty eight inch, you playin’
I shouldn’t be fuckin’ with you anyway, I need a baller ass, boss ass nigga
You’se a off brand ass nigga, everybody know it, your homies know it, everybody fuckin’ know
Fuck you nigga, don’t call me no more
You won’t know, you gonna lose on a good bitch
My other nigga is on, you off
What the fuck is really going on?

This dick ain’t free
You lookin’ at me like it ain’t a receipt
Like I never made end’s meet, eatin’ your leftovers and raw meat
This dick ain’t free
Livin’ in captivity raised my cap salary
Celery, tellin’ me green is all I need
Evidently all I seen was spam and raw sardines
This dick ain’t free, I mean, baby
You really think we could make a baby named Mercedes without a Mercedes Benz and twenty four inch rims, five percent tint, and air conditioning vents
Hell fuckin’ naw, this dick ain’t free
I need forty acres and a mule
Not a forty ounce and a pitbull
Bullshit, matador, matador, had the door knockin’, let ‘em in, who’s that?
Genital’s best friend, this dick ain’t free
Pity the fool that made the pretty in you prosper
Titty juice and pussy lips kept me obnoxious, kept me up watchin’
Pornos and poverty, apology? No
Watch you volunteer it it while people less fortunate, like myself
Every dog has it’s day, now doggy style shall help
This dick ain’t free
Matter fact it need interest, matter fact it’s nine inches
Matter fact see our friendship based on business
Pension, more pension, you’re pinchin’, my consensus
Been relentless, fuck forgiveness, fuck your feelings
Fuck your sources, all distortion, if you fuck it’s more abortion
More divorce courts and portion
My check with less endorsement left me dormant
Dusted, doomed, disgusted, forced with
Fuck you think is bullshit, porcelain pipes pressure, bust ‘em twice
Choice is deaf, a state of decapitated the horseman
Oh America, you bad bitch, I the picked cotton that made you rich
Now my dick ain’t free

I’mma get my Uncle Sam to fuck you up
You ain’t no king

Share Button

La telequinesis de Kurt Vonnegut dice que…

Citació

la telequinesis de Vonnegut

“¿Y sabéis por qué están tan cabreados con los árabes, en mi opinión. Porque inventaron el álgebra.
Los árabes también inventaron los números que utilizamos, incluyendo un símbolo para la nada del que nadie había disfrutado antes.
¿Creéis que los árabes son tontos? Pues intentad hacer divisiones largas con números romanos”

via GIPHY

Share Button

Barbazul – Kurt Vonnegut (1987)

barbazul vonnegut

“-Entonces- dijo- ¿no va siendo hora de que tu alma, que durante tanto tiempo se ha avergonzado de tu carne, le dé las gracias a tu carne por haber hecho, finalmente, algo maravilloso?”

I es converteix en el Barbablava de l’expressionisme abstracte i de tota la pintura moderna produïda després de la Segona Guerra Mundial. I, entretant, ens explica la seva història de refugiat, orfe, aprenent, amant, pòtol, publicista, recluta, pare, artista, amic, ric, divorciat, vidu, solitari i multimilionari, amb un secret ocult per la curiositat del món o de qui vulgui ficar el nas, que en el fons són quatre gats si es que arriben. Entretant, Vonnegut engega la màquina d’explicar històries i comença a lligar caps, cus la trama, salta del passat al present, recupera els fils que genera la frustració sense gaire desig de felicitat, però amb un somriure mig abatut damunt la barba, borni de la vida, potser per haver vist massa, més del que calia, amb l’eterna segona guerra mundial que va haver de viure com a presoner. La prosa té alguna cosa bruta, mestissa, mentre s’acosta al pla surrealista, barreja estils, com alés els barreja, presents però ingràvids, no es defineix, tira pel dret, s’amaga però ensopega, vol ser però alguna cosa ho impedeix, ell mateix. Com la pintura dels quadres del seu Rabo Karabekian, com l’autobiografia, que és l’assumpte del llibre, el coneixement de l’art, el gust per l’expressió. El llibre és l’obra que el lector va fent, fent passar les paraules pel cap mitjançant la llengua adormida, donant-li forma com quan llepem un gelat i l’arrodonim mentre el mengem. No és la millor prosa del món, no és la millor idea. Tira amb un bon punt de partida i va fent: el d’una companyia militar especialista en crear o pintar camuflatges en armes i instal·lacions, que pot acabar fent alguna cosa gran. Com un corrent pictòric d’aquestes que surten als llibres d’història. Com la història, la trama i l’estil. Com l’autor mateix, imprescindible.

putoMono

Share Button

Mare Nit – Kurt Vonnegut (Les Males Herbes, 2014)

mare nit

Vonnegut i 70 anys d’Auschwitz en el record.

Com que no coneixia gaire bé aquell home, vaig provar de fer una broma privada, el que a mi em semblava una broma privada.
– Vostè només era un soldat, oi? – vaig dir-. UN soldat que rebia ordres dels seus superiors com tants soldats arreu del món.
L’Eichmann va mirar els guardes i s’hi va dirigir en un jiddisch endimoniat, en un jiddisch indignat. Si hagués parlat més lentament, l’hauria pogut entendre, però va parlar massa ràpid.
– ¿Què ha dit? – vaig preguntar al guarda.
– Ens pregunta si li havíem ensenyat a vostè la seva declaració – va dir el guarda-. Ens va fer prometre que no l’ensenyaríem a ningú fins que no estigués acabada.
– No l’he llegit – vaig dir a l’Eichmann
– I com és que sap quin serà el meu al·legat? – va dir.
Aquell home es pensava de debò que s’havia inventat aquella defensa suada, malgrat que un país sencer de més de noranta milions d’habitants havia utilitzat aquell argument abans que ell. Així de pobre era el coneixement d’aquell individu del diví acte de la invenció humana.

mare nit fragment

Share Button