Basar – Africaine 808 (2016)

Li diuen apropiacionisme. Ho vaig aprendre de la Sara, a qui li ho havien ensenyat a la Facultat de Belles Arts. Apropiacionisme. Aquesta pràctica de l’home d’arramblar amb tot des que es va convertir en amo i senyor del planeta. Territoris i els bens naturals, les joies, l’alegria. Torna a la metròpoli carregats amb la il·lusió pura que no els pertanyia i que la van fer passar per seva. Aquest és un dels orígens de la música. Sobretot, la moderna. Prendre-li el ritme i el beat a qui el té per defecte des del naixement, fer una còpia bastarda i fer passar l’invent per teu. Més d’ençà que la tecnologia permet imitar el so que es necessiti. Aleshores depèn de la implicació de l’artista en la feina.

Si es vol quedar en una caricatura o s’estima més endinsar-se en aquells altres territoris amb esperit pioner, si es practica l’homenatge o el furt. Si se sap alguna cosa més que copiar o es decideix donar una altra forma, ocultar l’apropiació indeguda sota unes quantes capes d’esforç o deixar-ho en la típica mostra de folklore. Les màquines funcionen per això i més, per a imposar un segell, deixar l’artista en evidència amb la fredor dels bits i amb aquest sabor elèctric que imposa la tecnologia.

És qüestió de l’humor que un es gasti, de si es té la pell fina o gruixuda, prendre-s’ho de broma, voler que ens ho empassem amb la típica veu femenina que vol sonar suggerent i sona suada, allò de fer-ho passar per elegant i concitar l’interès dels més fumats del poble. És fàcil perdre el nord, pretendre i fracassar, queda palès en el repertori, que va fer tombs entre la intenció comercial i el rigor artístic o aparentment experimental. El tecno esprem l’invent ètnic, els Dj’s esclafen el fruit de ritmes i melodies per quedar-se amb tot el suc. Copien i enganxen els patrons imitats per a eternitzar-se, les pistes de ball esdevenen basars i el mestissatge es dóna per segur. En aquest punt, els alemanys, tan blancs i rectes són els amos d’aquest negoci, des dels temps de Can i Kraftwerk. Tot va d’emprar vells trucs i moure els registres de les melodies fins trobar-hi el punt. Llavors, segons la pell que gastem, impossible estar-se quiet.

Share Button

Un Tast Musical 2016

Ray LaMontagne – “Ouroboros”

Un cantautor amb les idees clares. Que soni melodramàtic, anys 70’s. Pop barroc amb ingredients de saló. Del country al jazz. Tremendista de vegades, fràgil, d’altres. Amb les idees clares.

The Cavern Of The Anti-Matter: “Void Beats/Invocation Trex”

Ex membres de Stereolab, ara a la Caverna de l’antimatèria, revisiten el krautrock alemany de finals dels 60’s i principis dels 70’s. Però modernitzat. Llavors, psicodèlia, introspecció, Can, Kraftwerk (sobretot), temes de llarga durada, però sense deixar de mirar el cantó comercial de la jugada. Massa temes, potser.

Esperanza Spalding – “Emily’s D+Evolution”

Una bona veu, unes maneres, la negritud com un plus de qualitat, el risc que et situa entre el tòpic i el risc de l’aventura. La dona aquesta ho té tot i sembla preparada per optar a alguna mena de trona i corona. De moment, tots els mitjans li ponen. I sembla que el disc s’ho val

Africaine 808 – Basar

De procedència alemanya, barregen etnicisme amb la manera de fer industrial. Tecno, ball i aires del món, tot mesurat i amb les peces encaixades amb manual d’enginyeria

Eleanor Friedberger – New View

La Eleanor de tant en tant treu a passejar la seva energia, mala llet i bon humor i fa uns discos prou correctes. No inventa res, però sona. Tampoc pretén grans estadis ni misses negres, però quan un s’acostuma al seu pop rock, o rock a seques, i la dona calla, és quan la trobés a faltar.



Ty Segall & The Muggers – Emotional Mugger

Si ho vols dir, digueu fort, si ho vols dir, digueu brut, sense escrúpols, amb ràbia, d’aquella manera quan no es té por de perdre res.

Share Button

Skinhead Trist (de Faust a Pascal Comelade)

Anant a llocs, trencat cares…

L’any 1973, el grup alemany Faust publica el seu quart elapé. Destaquen dues cançons, la primera i la segona de la cara A. La primera, “Krautrock”, posa la bandera d’aquest estil musical que barreja art, progressisme i consciencia política amb culpabilitat històrica i asfixia geoestratègica. La següent, “The Sad Skinhead”, sembla avançar-se en el temps a una altra mena de corrent política, d’una indefinició ideològica propera al nihilisme i que té en la resposta violenta la sortida a la manca d’expectatives del moment. A ritme d’un reggae que reforça l’absurd del missatge, la lletra sembla un diàleg de personatges de la pel·lícula “La Taronja Mecànica”. S’estimen, s’odien i la solució a la seva insensatesa passa per administrar una mica d’ultraviolència. “Anant pels llocs trencant cares”, diu la cançó.

La cançó de Faust:

La lletra

Apart from all the bad times you gave me
I always felt good with you
Going places, smashing faces
what else could we do?
what else could we do?

Apart from all the good times I gave you
you always felt bad with me
I was nervous, you were nervous
what else could have happened to us?
what else could have happened to us?

Apart from all the bad times you gave me
I always felt good with you
Going places, smashing faces
what else could we do?
what else could we do?

I la versió del 1998 de Pascal Comelade

Share Button