Un Tast Musical 2016

Ray LaMontagne – “Ouroboros”

Un cantautor amb les idees clares. Que soni melodramàtic, anys 70’s. Pop barroc amb ingredients de saló. Del country al jazz. Tremendista de vegades, fràgil, d’altres. Amb les idees clares.

The Cavern Of The Anti-Matter: “Void Beats/Invocation Trex”

Ex membres de Stereolab, ara a la Caverna de l’antimatèria, revisiten el krautrock alemany de finals dels 60’s i principis dels 70’s. Però modernitzat. Llavors, psicodèlia, introspecció, Can, Kraftwerk (sobretot), temes de llarga durada, però sense deixar de mirar el cantó comercial de la jugada. Massa temes, potser.

Esperanza Spalding – “Emily’s D+Evolution”

Una bona veu, unes maneres, la negritud com un plus de qualitat, el risc que et situa entre el tòpic i el risc de l’aventura. La dona aquesta ho té tot i sembla preparada per optar a alguna mena de trona i corona. De moment, tots els mitjans li ponen. I sembla que el disc s’ho val

Africaine 808 – Basar

De procedència alemanya, barregen etnicisme amb la manera de fer industrial. Tecno, ball i aires del món, tot mesurat i amb les peces encaixades amb manual d’enginyeria

Eleanor Friedberger – New View

La Eleanor de tant en tant treu a passejar la seva energia, mala llet i bon humor i fa uns discos prou correctes. No inventa res, però sona. Tampoc pretén grans estadis ni misses negres, però quan un s’acostuma al seu pop rock, o rock a seques, i la dona calla, és quan la trobés a faltar.



Ty Segall & The Muggers – Emotional Mugger

Si ho vols dir, digueu fort, si ho vols dir, digueu brut, sense escrúpols, amb ràbia, d’aquella manera quan no es té por de perdre res.

Share Button

Radioactivity/Antenna – Kraftwerk (1976)

radioactivity

Pervivència a la línia del temps, el desfici de l’explorador, la pugna pel maquillatge inesborrable, ciment, manteniment de la sang fresca obtinguda de fórmules mormolades com precs i oracions, la conservació de constants immutables, la introducció de l’electricitat pura i la teorització bàsica dels impulsos, l’estudi de la sobreexcitació, de la pedra esculpida fins el volum a la planxa d’alumini, conquesta d’objectius mitjançant el mapa, els pactes i l’intercanvi de missatges, encriptació, dissolució de la matèria per franges d’èpoques, acceleració de partícules i refredament de matèria morta, files i files de neveres, congeladors industrials, conservar la carn en un rosat iridescent blau lilós, el somriure tenyit d’histèria, la ganyota del cop de flash. Els pulmons buits. Els motors que bateguen i parlen quan havíem perdut l’esperança, generator és el nou idioma del món, nou i únic, parlen teories carregades d’espatlles, banquets de logaritmes. Invitacions. Postals de ponts i nens de diverses races coberts amb barrets i saludant al sol.

El elepé lo trajo mi padre de un viaje de negocios por Francia, Bélgica o Holanda. Me cayó una noche de navidad, cuando ya la celebrábamos en casa después de evitarnos las discusiones bizantinas y la misa del gallo de casa de los abuelos. Medio en pijama y viendo la tele, hacíamos con jamón del bueno, salmón ahumado de “Quilez” y paté comprado en Perpignan, y nos dábamos cuatro regalos a modo de detalle. Para mí, invariablemente, un disco. Podía imaginar a mi padre dándoselas de moderno y pidiendo, y al vendedor listo de turno colocando la novedad que tuviera en promoción en la tienda de vete a saber dónde, Bruselas, Lion, París o Roterdam. El primer recuerdo es de desconcierto: no entendí nada. Desde que lo desenvolví, o lo saque de la bolsa, hasta que acabé de escucharlo en la mierda de tocadiscos que tenía en la habitación. La portada negra con el altavoz en medio y el nombre “Radioactivity” entre los botones de unos volúmenes me sugirió alguna cosa vieja como pasada de moda. Después el nombre del grupo, Kraftwerk, de los que nunca había oído hablar, unos alemanes desconocidos. Al poner el disco, el chisporroteo imperceptible que abría la cara A i que, supuestamente, reproducía un contador Geiger y que seguramente me provocó un ” de qué coño va esto?”. Tras los 12 temas del repertorio, recuerdo el rechazo, por el trompazo frontal con la propuesta y, también, la atracción por lo desconocido que provocaban aquellas melodías casi susurradas y una instrumentación como gótica que parecía ideada mucho antes en la línea del tiempo. El frío de diciembre pasó a hacerme compañía como una noche de invierno en Dusseldorf, el negro de aquellas almas satinadas por el plutonio
me continuaba cantando cuando me fui a la cama, su arrullo obsesionado por simpatizar con la blancura de mis catorce o quince años pretendía hacerse un hueco en mi estantería de discos. Ellos, como siempre, trabajando el futuro.

Share Button