Más ligero que el aire – Hans Magnus Enzensberger (1999)

Vaig saber d’ell quan me’l van donar a llegir a primer de periodisme. L’obra, “Elementos para una teoría de los medios de comunicación”, un llibret marró de l’editorial Anagrama, exposava de forma crítica els fonaments de la comunicació de masses. L’autor, amb aquell nom altisonant i impronunciable, va obrir el ball de teòrics que ens acompanyarien durant la carrera, forçant a pensar amb les seves reflexions. Amb el temps vaig descobrir el seu perfil tot-terreny, capaç de tot. Intel·lectual, creador, crític, poeta, amb la llengua a punt i la ment preparada per al combat dialèctic. La seva prosa incisiva et pren l’orella, la seva poesia enlluerna amb el seu alemany trencaclosques.

Dado el caso

Elige entre las faltas
que te han sido dadas,
pero elige correctamente.
¿Es tal vez falso
hacer lo correcto
en el momento falso,
o correcto
lo falso
en el instante correcto?
Un paso en falso
no se puede corregir.
La falta correcta,
se se escapa una vez
no es fácil que vuelva.

+

Kraftwerk: Neon Light

Share Button

Das Model – Kraftwerk / Seu Jorge & Almaz (1978 – 2010)

Després dels tres pics i repicó dels discos anteriors, i de l’èxit que els va proporcionar “Autobahn” al Regne Unit, Kraftwerk va seguir fent, obrint camí a la resta dels músics sobre allò de compondre sense instruments convencionals. A la fredor de les formes mecàniques, els de Dusseldorf hi tiraven poesia i aquest sentit irònic de la vida que es va convertir en segell de la banda.

Sie ist ein Modell und sie sieht gut aus
Ich nähme sie heut’ gerne mit zu mir nach Haus
Sie wirkt so kühl, an sie kommt niemand ‘ran
Doch vor der Kamera, da zeigt sie was sie kann

Sie trinkt im Nachtklub immer Sekt (korrekt)
Und hat hier alle Männer abgecheckt
Im Scheinwerferlicht ihr junges Lächeln strahlt
Sie sieht gut aus, und Schönheit wird bezahlt

Sie stellt sich zu Schau für das Konsumprodukt
Und wird von millionen Augen angekuckt
Ihr neues Titelbild ist einfach Fabelhaft
Ich muss sie wiedersehen, ich weiss sie hat’s geschafft

She’s a model and she’s looking good
I’d like to take her home, that’s understood
She plays hard to get, she smiles from time to time
It only takes a camera to change her mind

She’s going out tonight, loves drinking just champagne
And she has been checking nearly all the men
She’s playing her game, and you can hear them say
She is looking good, for beauty we will pay

She’s posing for consumer products now and then
For every camera, she gives the best she can
I saw her on the cover of a magazine
Now she’s a big success, I want to meet her again

Ahir van sonar les dues cançons durant la sessió que vaig dedicar als originals i les versions al còctel-bar La Sínia del carrer Banyoles

sinia-11del-9

Share Button

Basar – Africaine 808 (2016)

Li diuen apropiacionisme. Ho vaig aprendre de la Sara, a qui li ho havien ensenyat a la Facultat de Belles Arts. Apropiacionisme. Aquesta pràctica de l’home d’arramblar amb tot des que es va convertir en amo i senyor del planeta. Territoris i els bens naturals, les joies, l’alegria. Torna a la metròpoli carregats amb la il·lusió pura que no els pertanyia i que la van fer passar per seva. Aquest és un dels orígens de la música. Sobretot, la moderna. Prendre-li el ritme i el beat a qui el té per defecte des del naixement, fer una còpia bastarda i fer passar l’invent per teu. Més d’ençà que la tecnologia permet imitar el so que es necessiti. Aleshores depèn de la implicació de l’artista en la feina.

Si es vol quedar en una caricatura o s’estima més endinsar-se en aquells altres territoris amb esperit pioner, si es practica l’homenatge o el furt. Si se sap alguna cosa més que copiar o es decideix donar una altra forma, ocultar l’apropiació indeguda sota unes quantes capes d’esforç o deixar-ho en la típica mostra de folklore. Les màquines funcionen per això i més, per a imposar un segell, deixar l’artista en evidència amb la fredor dels bits i amb aquest sabor elèctric que imposa la tecnologia.

És qüestió de l’humor que un es gasti, de si es té la pell fina o gruixuda, prendre-s’ho de broma, voler que ens ho empassem amb la típica veu femenina que vol sonar suggerent i sona suada, allò de fer-ho passar per elegant i concitar l’interès dels més fumats del poble. És fàcil perdre el nord, pretendre i fracassar, queda palès en el repertori, que va fer tombs entre la intenció comercial i el rigor artístic o aparentment experimental. El tecno esprem l’invent ètnic, els Dj’s esclafen el fruit de ritmes i melodies per quedar-se amb tot el suc. Copien i enganxen els patrons imitats per a eternitzar-se, les pistes de ball esdevenen basars i el mestissatge es dóna per segur. En aquest punt, els alemanys, tan blancs i rectes són els amos d’aquest negoci, des dels temps de Can i Kraftwerk. Tot va d’emprar vells trucs i moure els registres de les melodies fins trobar-hi el punt. Llavors, segons la pell que gastem, impossible estar-se quiet.

Share Button

38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button