2014 (un Tast)

Swans – To be Kind

Karl Ove Knausgård – Mi Lucha

El Petit de Cal Eril & David Mengual Free Spirits Big Band

Toni Sala – els Nois


Mommy – Xavier Dolan


Timó d’Atenes – Shakeaspeare & Manrique

Angel Olsen – Burn your Fire for no Witness

Primavera Club 2014


David Galvez – Cartes Mortes

david galvez

Relatos Salvajes – Damián Szifrón

Share Button

Un hombre enamorado – Karl Ove Knausgård (2009)

karlove2

“Una vida resulta fácil de entender, son pocos los factores que la deciden. En la mía había dos. Mi padre y el hecho de no haber pertenecido a ningún lugar.
No era más difícil que eso”

I a partir d’aquí, tira milles. Cinc planes al dia. Com explica l’autor quan descobreix el motiu, el seu motiu, que és escriure la vida. No importa el temps que triguis, deu anys donant voltes a una idea que acaba en res. No importa, no és cap pèrdua de temps, és un procés, el procés natural de les coses que pauta i treballa i cisella, una frase, un adjectiu, la recuperació de la memòria que ha quedat buidada en un paper pautat, en qualsevol superfície absorbent, el record que composa, però que també destrueix, que despulla la intenció verinosa d’arribar al moll de l’os, que sobrevola el cos com un vel i que resulta impossible d’atrapar, respirar fons i capbussar-se en l’experiència, sentir-te els pulmons a la cara quan amenacen de rebentar i l’esperit explorador que t’impulsa avall deixant la superfície de les coses emmarcada al clatell. La vida com a primer recurs, per qüestionar-se un munt d’aspectes, les coses que ens cauen de les mans, que van a parar sota del sofà i que no trobaràs fins que facis neteja. Quan tot s’ha explicat, ens diu l’autor, no queda més que despullar-nos, obrir-nos com un balcó, deixar que el glaç i les inclemències i els ambients suaus ens recorrin, una ventada, una llevantada, la salabror, la sorra dels records, un carrer, els perfums de la nit, un plat de menjar i l’olor pujant-nos al nas. L’amor per la literatura, per les paraules….

“El lenguaje es compartido, crecemos dentro de él, y las formas en las que lo usamos también son compartidas, de modo que por muy idiosincrásicos que seáis tú y tus ideas, en la literatura nunca podrás abandonar a los demás. Al revés, es la literatura la que nos acerca los unos a los otros a través del lenguaje, que no es prioridad de ninguno de nosotros, y en el que apenas conseguimos influir, y a través de la forma, que nadie puede transgredir por sí solo, y si alguien lo hace, únicamente tiene sentido si otros lo siguen de inmediato”.

La literatura no pot morir, malgrat el desinterès i la passivitat, la competència de mitjans i dispositius. Les polítiques són excuses de mal pagador, llegeixes o no, et grates la butxaca o passes. L’Sport o L’Ànima de Mouawad? Caldrà destronar abans les tertúlies del Barça de mitjanit? No ho sé. Poden conviure? No ho tinc clar ni ho sé. La vida passa volant per perdre el temps. Tots aquests prestatges i els seus volums que ens miren de biaix…. La literatura no pot morir perquè és renovació pura. Si no és ara, serà més endavant, es destil·la de les planes grogues. És que potser deixarem de sentir, o és que ja vivim al límit d’això? Tampoc tinc resposta.
Llegim.

“Tenía una oportunidad. Tenía que cortar con todo ese mundo cultural adulador, corrupto hasta la médula, en el que todo el mundo, cada mierda, estaba en venta, cortar toda relación con ese vacío mundo de la televisión y los periódicos, sentarme en un cuarto y ponerme a leer en serio, no literatura contemporánea, sino literatura de la más alta calidad y luego escribir como si de ello dependiera mi vida. Durante veinte años si hacía falta”

Share Button

La muerte del padre – Karl Ove Knausgård (2009)

la muerte del padre

Bàsicament és el llistó, l’alçada que trobem davant quan aixequem la vista, si la volem saltar o no. Que funciona d’inspiració. Algú que t’empeny, una veu d’alè dens, insistent. La lectura roda sobre fets quotidians, l’experiment i la necessitat de treure’s els claus rovellats que deixa la vida un cop superada una fase, la que toca i que acabes de cremar, la pell que mudes i deixes pel camí penjant entre branques i matolls, els has travessat amb la intenció de ferir-te, vols que faci mal i que cogui, sentir-te alliberat d’un pes mort, malgrat no pesi res, uns pocs grams. Vegetació vestida de pell morta, records que són olors, neu, ciutats, noms, carrers. A vint planes per dia (que no donaria jo per un talent semblant. !20 planes per dia!), com un llevaneu obrint camins. L’ordre no importa tant com fer via, quadrar passes i moviments, això sembla, tibar d’un fil fins on et dugui, deixar marques. El punt de partida és la mort, és el pare, la geografia d’uns anys, confusa i inabastable, que ha quedat desfigurada a còpia de transitar-hi. No és cap drama, és l’insomni que ens acompanya durant el dia, la doble visió que atorguen ment i ànima, que barregen prosa i poesia, el so i el silenci que composen els pensaments que busquen la sortida, una sortida digna, que funcionen sota qualsevol circumstància d’ebrietat, de fred, a mitja tarda, mentre mor el capvespre. Al cantó del mar. Entre piles de brutícia que reclamen atenció. La feina puntual de l’escriptor es tirar amunt les persianes i afrontar el desordre que hem anat acumulant. Llums i pols. Anar al super, comprar el que faci falta, omplir cubells amb aigua calenta i gratar, fer saltar la ronya de la fusta. Oblidar és clínicament necessari, la lògica serveix els moments que funcionen d’argumentació bàsica, els posa al capdavant, són claus rovellats que produeixen esgarrinxades que es curen totes soles. L’esforç compensa entre pujades i baixades. La mort es l’excusa, la figura del pare. L’autor treu 500 planes que podrien ser-ne moltes més, sense principi ni final. Quan arribem a l’última plana, la seva veu reclama que els seguim a la següent cambra, després d’unes escales i un distribuïdor. Ens espera amb els guants de netejar enfundats, el raspall, el pal de fregar. Acabat de dutxar i després de fer un cafè. Prest per netejar una nova peça. L’amor.

Pimeydestä pimeyttä vastaan by Joose Keskitalo on Grooveshark

Share Button

Música, Música

2014-07-07 17.32.55

M’ho va dir el calb aquell. Amb un to de menyspreu com fusta nua. L’aire de superioritat moral, aspre al tacte, que em va decidir de distanciar-me. Que et fotin, vaig dir, i vaig afegir de pensament unes notes ploroses de violins. Serveix per això, per ambientar una circumstància sense necessitar instruments reals ni saber-los tocar. Pensar una nota, realitzar-la, fer-la sonar com la d’aquell disc. Recuperar uns versos carregats de mala llet, no cal saber cantar, els penses i ja ho tens. Com aquell “per què vols TV si tens T-Rex”, que encara em recorden algú de “L’endemà”. Una melodia que recupera un moment feliç, aquelles tardes fumades a can Charlie. Els setembres vermells amb Jimi Hendrix o els Stooges. La compro o descarrego, faig un mur d’aïllament, com quan abans sortia a passejar amb els auriculars a les orelles, escollia un disc i m’escrivia una escena baixant a plaça Catalunya, driblant turistes i transportistes a ritme de Primal Scream, o perseguint fantasmes darrere la partitura de Barry Adamson. Trencant murs muntat en el desordre d’Ornette Coleman. Llegint Knausgård, o Zweig, o Shriver, o Saunders, la música supera la prosa i esquitxa el terra perquè hi patinin les opinions prefixades. Nans i gegants.
Sonen les Sueques i és pregunten qui ets tu.
Música. Per donar i vendre.

Share Button