Un divendres de primavera 2017

De sis de la tarda a tres de la matinada

Iosonouncane – Die

Engegar amb bon peu a les sis de la tarda amb una proposta electrònica que barreja aires cantautors italians amb Morricone i Goblin a l’horitzó. Guitarra i samplers, teclats, bateria, timbals i més sintetitzadors, més una noia als cors i soroll d’esquellots. Un so dramàtic i cinematogràfic mentre el dia cau al mar i el sol insisteix.
Un tast:

Mitski – Puberty

Baix, guitarra i bateria. Trets orientals, actitud indolent i soroll punk. Llocs comuns, començant per la veu llefiscosa de la noia i pel contrast de sensacions. Tres cançons.

Sinkane – Live and Livin’ it

Algun encara arrossega l’herència de Talking Heads nascuda de les escoltes que van fer de Fela Kuti amb Eno mentre produïen “Remain in Light”. Molta diferència i millora entre el disc i el directe d’aquest Sinkane.
Un tast:

Sampha – Process

Soul sense un instrument convencional? La veu de Sampha és l’instrument de veritat. Poderós, infinit, fins a esborrar aquell vesant bavós que de vegades pateix el soul d’escola. Sampha, destinat a trencar mercats i vendes quan assoleixi el prestigi que pertoca.

William Tyler – Modern Country

El moment de l’entrepà correspon a l’estil esponjós d’aquest senyor. Blues i country estratosfèric a l’estil John Fahey que es deixa fer només posant l’orella. 17 euros per dos entrepans. Barcelona és bona si la bossa sona i et deixen pelat.

Swans – Glowing Man

Allò de cançons de vint-i-tants minuts, emulant els vells compositors de clàssica. Inici, nus i desenllaç i Michel Gira dirigint les operacions dels companys amb la seva gesticulació habitual. Cada bolo sembla igual però és diferent segons l’estat d’ànim, la forma física que els acompanyi, les ganes de tocar, etc… segons pugi i baixi els braços, somrigui o exclami a l’apocalipsi particular de les seves cançons.

The Make Up – Destination Love

Retirats dels escenaris, tornaven vestits de lamé platejat, amb el seu líder i cantant, Ian Svenonius, en plena forma i donant-ho tot, com aquella vegada al Bikini de feia un munt anys. El seu so garatge els va dur a la cripta després d’un moment d’esplendor. El seu moment d’esplendor a l’escenari Primavera va reviure alguns dels himnes que vam ballar als 90’s. Va venir el jutge i va dictar sentència al nostre favor.
Un tast

Run The Jewels – Run The Jewels 3

La traca i el mocador de divendres amb tall de subministrament elèctric inclòs. Dos paios i un DJ, expressió minimalista de la música del present. Els USA Trump i Wasp tenen un problema amb aquest duo blanc i negre, martell de soflames incendiaries a cop de rimes enganxoses i amb un munt de seguidors per tot el món. Durant una hora van sacsejar cossos i consciències amb música i avisos del perill que amenaça la societat des de la casa blanca.

I fins un altre any (si s’escau)

Share Button

El Brogit i la Fúria – William Faulkner (1929)

“He vist el principi i ara veig la fi”

La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre. No queda espai ni forces, tot s’ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s’atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d’ànimes. El polsim que es filtra en la llum del sol i que és un “pàl·lid tros de drap”. A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.

“Aleshores en Ben es posà a gemegar de nou, desesperançadament i sense parar. No era res. Tan sols un so. Podria haver estat el temps i la injustícia i la pena absoluta vocalitzats un instant per una conjunció de planetes”.

La història funciona com un compte enrere, d’una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El brogit i la fúria. El brogit arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de protestar per tot. El soroll persevera en la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s’allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d’una hegemonia esgotada. L’estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.

“Divendres a la tarda, i d’aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l’arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols”.

La fúria és filla del brogit. Com la cua d’un tro. Amb el Jason Compton, l’altre germà de la família. Del final, queda el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l’hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de la Caddy, desapareguda darrere d’uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que es feien visibles quan ella grimpava pels arbres de la seva infantesa. Carn i sang de la seva carn i sang. No els queda res més que uns erms muts i inesgotables. La lluna en una nit de desgràcia.

“…el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d’escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir”.

John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:

Share Button