Sisa i Melodrama (1979)

Dir de Jaume Sisa un geni potser seria agosarat. Que és un dels millors compositors de la nostra historia recent potser tingui un sentit més acurat. Tant fa.Com han fet tantes altres figures, també té el seu periode d’exili quan va fugir a Madrid als 80’s amb el nom canviat, fart, imagino, de tanta incomprensió. Per tornar al cap dels anys, ¿amb la cua entre les cames? Les raons les saben ells. Agorafòbia de viure en un país mentalment tant petit? Potser. Apte només per a espavilats tipus Trinca, Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon (i Núria Feliu) El pastís per a uns pocs i les engrunes per a la resta. Llavors passa allò d’aquells fangs i aquests llots. Tenint França a la vora i què lluny ens queda el respecte que la seva gent té pels seus autors. Quina falta ens fa aquest efecte corrector. Més artistes, més public, més exigència i millor nivell de tot. Però per què vols llibres si tens “Polonia” i la Rahola? Probablement a França Sisa potser tindria alguna càtedra (la té aquí? pregunto), i ens estalviaríem això tan nostre (i pobre) de fer-li un homenatge amb els Quimis i Oliver i Mishima d’aquí com qui treu el Sant Cristo gros per treure’ns del damunt la pena i la mala consciencia. ¡I vinga! Tots a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com si fos “Els segadors”, engegant la primera frase i mormolant la resta, fent veure que ens sabem la lletra.

Sisa, l’any 79 , va veure clar que calia reinventar-se. Això, aquesta actitud supervivent, correspon als primers espases de la música. Bowie, Dylan, Neil Young, els Beatles. Quan es veuen al final de la corda i que ja han munyit prou la mamella. Aquí ho podia haver fet Pau Riba, però no ho va fer (imagino que pel pet que duia al cos). Només Sisa ho va fer. Al 79 sonaven amb força les noves músiques que ens arribaven de les Illes Britàniques i dels Estats Units. La new wave de The Cure i Costello avisaven que calia canviar el pas, que els solos de guitarra i els arrengaments del jazz vestien molt be les composicions, però potser ara tocava un so més fred o un rock and roll esquemàtic com a solució revitalitzadora. Sisa es va avançar a la colla de grups que van sortir a partir del 81/82 a Barcelona, amb un invent avantguardista que el permetés una nova oportunitat per a la seva carrera. Com rient-se d’ell mateix i del passat, va agafa els vells himnes dels temps del Zeleste i els va passar per la trinxadora. So de sintetitzadors i de caixes de ritmes, vocòders, arrengaments moderns i tractaments nous. Potser es van avançar massa en el temps, quadrant el fet amb el símptoma de l’orat que veu més enllà que la resta d’humans, que automàticament el prenen per sonat quan no entenen. Perquè es va avançar al temps. Al meu cas, vaig descobrir aquest disc al cap d’un munt anys. Va ser escoltar-lo sencer, comprovar l’any d’edició i veure passar per entre les meves orelles tots aquells Stranglers, Roxy Music, Ultravox de l’època però amb la denominació d’origen de Sisa i Melodrama.

Afegeixo una troballa d’internet del disc, amb la participació estel·lar als comentaris del company Dan Kirchner

Share Button

Carrer – Sisa (1971)

Un cubell de vidre, et servirà per recollir
mil litres de whisky barrejats amb aigua i vi
un pou de petroli, barcos vells sense timó
un ninot de fusta, quatre gomes i un mitjó.

Un cubo de vidrio te servirá para recoger mil litros de
Whisky mezclados con agua y vino,
un pozo de petroleo, barcos viejos sin timón,
un muñeco de madera, cuatro gomas y un calcetín

Un vas d’aigua tèbia, medicines i canons,
i la clau de pany d’un club privat amb tres sillons
quatre-cents marinos tots borratxos pel carrer
i un quilo de cebes en bossetes de paper.

Un vaso de agua tibia, medicinas y cañones
Y la llave de la puerta de un club privado con tres sillones
Cuatrocientos marinos, todos borrachos por la calle
Y un kilo de cebollas en bolsitas de papel

Un gran general paralitzat de peus a cap
estrelles i creus i ambaixadors i un diputat,
barres d’alumini i escultures de museu,
pastilles pel reuma i un retrat de l’últim déu.

Y un gran general paralizado de pies a cabeza
Y estrellas y cruces y embajadores y un diputado
Barras de aluminio y esculturas de museo.
Pastillas para el reuma y un retrato del último dios

Share Button

Diumenge de catedral (Segons Jaume Sisa) 1977

Disc molt de l’època, disc amb el criteri dels discs sense criteri, dels que arrosseguen una història, dels que han volgut esbotzar les portes a còpia d’essència. Perfums de Raval, d’un temps embussat sota terra, d’hores corcades en l’estretor d’un carrer. Rebuscat, tens, melòdic, insegur. Vell, demodé, caduc. Mires l’any i… 1977! Eren temps de trencar, de cremar el rei, de rebentar els carrers demanant polis i llambordes i d’aquell aparador que destrossaríem a cops de roc. I segurament trobaríem el jove-vell Sisa a l’altra banda del vidre demanant una barra de pa, o uns croissants, o fil de cosir per a sargir-se els vells pantalons vermells de pota d’elefant. O potser seria dins d’aquella perruqueria, a on pentinaven i domaven la rebel·lia dels seus cabells. Ara, segurament, és la franquícia d’una cadena de restaurants vegetarians amb presència en tot el món. És la poesia del món nou que xoca frontalment amb aquelles maneres del 70’s. Missatges, arranjaments, instrumentació, partitures guixades, genis de butxaca proposen muntar una melodia sobre una altra, com gossos empalmats, o alguna cosa així, segons com anés la darrere nit, que llavors ho deixaven al bo del Toti perquè arreglés alguna cosa amb la guitarra espanyola. Coses així.

El profeta Dotze Nits

Estils per a morts vivents, embolicats en un paper pintat que, de vell, ha anat caient de la paret. Quan el rocanrol esllangueix i li surten nans de tot arreu. Vells salseros en camises de volants, ballarins de mambo, culturistes més tota la patuleia aquesta que un dia l’autor va dibuixar en una cançó que el va pujar als altars i que preveia que el sol podia perdre el cel. Coses així. Les catedrals, diuen, van ser llocs de recolliment i oració, de pau, òrgan i els ulls del veí fits en el clatell. De confessió, per a un cos millor. Però quan se surt a la llum, les cantonades son pixades, els pantalons es porten bruts i rebregats i els cabells llargs i pentinats de qualsevol manera, a sobre, diuen que corre una plaga potent de venèries, i que les ulleres de cul de got tornen a estar de moda, com les fantasies i allò d’anar obertament calent i parlar-ne amb les amigues dels amics per allò de si cau alguna cosa, com l’obsessió carrincola per a les postures del Kamasutra que diuen que es fan i no es fan mai. Provar-ne una de nova, com s’explica en la plana 32, segons dibuix, i, aleshores, treure’t l’espatlla de lloc. Coses així.

El pas dels anys

Share Button