Va de noies: Mitski & Jackie (2016)


Mitski – Puberty 2 (2016)

Ahir la veia en directe en un d’aquests streamings d’ara. A tot color i en primer pla, millor que al Primavera Sound d’enguany, tot i les pantalles de l’escenari Pitchfork. Va passar igual que quan hi vaig anar ara fa un mes a Forum a provar d’aclarir-me sobre ella. So brut, veu fràgil, actitud indolent, aire oriental que tot ho trenca o distorsiona perquè no quadra amb l’estil. El guitarra, un nano ros jovenet, continuava desafinant com si allò fos un plus per a la cançó, com tirant més llenya a una mena d’aire d’improvisació que em torna a l’indie dels 90’s. Com al PS 2017, vaig durar quatre cançons i, després d’escoltar-la durant un munt de temps, segueixo sense trobar-li el què que diuen d’ella als mitjans. Sí. Algunes cançons tenen un punt, la formulació química de veu més melodia més impostura més uns arrengaments pelats i molt de soroll quan toca per contracte. Això de presentar-ho tot cru, música i lletra, això altre de parar la música i queda sola amb la veu i el seu lament infantil. Però trobo que hi ha un moment que l’oferta enfarfega. D’acord que és la seva proposta, però aquestes son les meves orelles. De les cançons del disc emergeix un cert deja vu de projecte provat i escoltat en d’altres ocasions, un interès de màrqueting d’aprofitar un segment d’un public militant. Això de posar el peu a la porta d’una paritat que equilibri l`oferta musical entre homes i dones. Hi estic d’acord, sempre que mani el gust i es deixin de banda les impostures i això d’obligar-se a un plat que no ens empassem. I a una altra cosa.

Jackie – Pablo Larrain (2016)

¿Què va passar amb Jackie Kennedy el dia que van matar-li el marit? ¿Què va passar en els dies posteriors? Aquesta prova d’esforç és el nus de la història del xilè Pablo Larrain. La mort, el comiat, el funeral, el nou president que jura el càrrec a corre-cuita, volant cap a Washington. Una usurpació de poder, segons sembla, explica el germà del president mort. El dolor que toca compartir amb el protocol, amb una mudança exprés perquè l’arribada del nou president implica guillar sense gaire demora. Els plans d’un funeral que es veurà tot el món i que ella voldrà que tothom recordi. Que es recordi que ella va convertir la Casa Blanca ensopida que va trobar en un Camelot modern, quan l’arribada del seu home al poder va donar una (suposada) nova imatge de com fer les coses. Aquell somni americà de colors llampants que Lee Harvey Oswald va acabar d’un tret precís (o això diuen). 100 minuts de pel·lícula que podien haver estat menys si Larrain s’hagués estalviat un parell de diàlegs innecessaris de Bobby sobre allò que podia haver estat i no va poder ser (perquè després a ell també el pelessin). L’obstinació i el desig d’una dona per complir les darreres voluntats davant la corrua d’assessors i vigilants que ja corren a ocupar els llocs de l’equip vacant i que llueixen més com a enemics que no pas ajudants. Allò de la lluita pel poder. O què va passar amb els Kennedy, d’estimats a odiats. Molt bé Natalie Portman. Molt bé Pablo Larrain. Allò que anomenem la intrahistòrica i que cal conèixer.

Share Button