38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button

The Idiot – Iggy Pop (1977)

idiota front

El primer disco de Iggy en solitario, El último, al parecer, que escuchó Ian Curtis de los Joy Division antes de acabar con su vida. Suena a naufragio por los cuatro costados, a operación rescate pasando por Berlín. El capitán David le pone al grumete Iggy toda su tripulación, banda, estudio y hasta canciones. Todo a su cargo y que no falte de nada. Hasta el alma, a disposición del pequeño Williamson, que por aquellas fechas andaba como desorientado. Así suena, denso, convulso, vicioso, penetrante, como una de esas noches inacabables en las que vas a dormir con encías saliendo del cerebro. Ya saben, ese frío hirsuto cuando uno se enfunda el pantalón de cuero que resulta de plástico barato. “Ya me lo pagarás”, parece decirle Bowie. ¿Cuándo?”, quiere saber el Idiota. Por la cuenta que le trae, mismamente. Cuando acabes. Eso seguro. Sangre, sudor y vaselina. Porque suena a eso. A corre, corre, que te pillo. Estudio arriba, estudio abajo. Hasta acabar el disco con toda la mítica que le quieran poner las leyendas y los libros de historia, esos que se escriben 30 años más tarde. Como chistes malos que todos conocemos y que con el tiempo pierden la gracia. Pues eso. Afortunadamente queda el resultado. El naufragio y sus restos en la playa, mientras saboreamos un combinado y alguien nos explica su historia.

idiot back

Dum-dum Boys

Share Button

¿Quieres ser mi perro? – Arthur Bradford (2004)

La convivència sempre ha estat difícil i llavors vam incloure els animals de companyia per omplir determinats forats de les nostres vides. Sembla que arrossegaven una maledicció bíblica, a plaga per animal del catàleg, perquè vam incorporar-los a l’activitat diària de treure’ls a passejar, donar-los de menjar, guarir-los, estimar-los i parlar-los com algú amb qui comparteixes el neguit per les despeses mensuals, pel rendiment del teu equip favorit, per les goteres del sostre quan arrenca la temporada de pluges. La Fontaine va dotar-los d’ànima, Disney va donar-los parla i senderi, els dibuixos animats de la tele van crear una genealogia, un món paral·lel que actuava de segona residència pels infants que tenien els pares orbitant fora de la seva galàxia (una majoria sense distinció de classes). Els hem acabat convertint en un mal necessari a qui un dia haurem de liquidar per l’alzheimer, la demència senil o un càncer de pàncrees. El catàleg de companyies del futur que planteja Arthur Bradford preveu bavoses domèstiques que caben a la guantera, gossos de tres potes, rates cantaires, animalons que parlen (algun dia ho aconseguiran i n’inventaran un aparell, un traductor gos – humà) mutacions homes gats i d’altres especies impossibles que donin sentit a la famosa diversitat. Un dia la saturació del realisme brut va deixar-nos el pòsit maldestre de Vonnegut, Barthelme, Brautigan i companyia. I aquest artefacte de Arthur Bradford. De la lectura potser quedi la reflexió del tipus de vida que hem compartit amb desconeguts menjant i bevent qualsevol cosa, sense entaular-nos ni importar-nos les condicions. El catàleg de Bradford inclou apartaments sòrdids, matalassos llardosos, furgonetes fetes una ruïna, amics aprofitats i relacions de consum ràpid. Sense menció d’Iggy Pop, però.

Share Button