Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

A punt pel camp? Breu Guia Del Country (Part 1)

“40 Greatest Hits – Hank Williams”: El barret xop de suor, el vestit, tronat per tanta gala de diumenge i xou radiofònic, el fetge, fet un colador, la veu, mantenint-se d’un fil, amenaçava de callar per sempre més, el cervell supurava versets i pecats inconfessables. No existia un mossèn que pogués perdonar-li-ho tot. Entretant, la ràdio emetia les seves cançons sense reportar un centau a canvi.

“Our Mother the Mountain” – Townes Van Zandt: Melangia de barret cowboy, abric de pell de vaca i botes foradades amb moltes milles a les soles. Històries gastades de mostradors brillants i cafè dolent. Els ulls s’han cansat de tant mirar, li queda gola per a un parell d’estrofes. La bellesa aixeca el cap però corre arran de terra, com els últims raigs del crepuscle.

 “At Folsom Prison – Johnny Cash”: No es tracta de cantar les llegendes; per saber el pa que s’hi dona, cal protagonitzar-les, passar la frontera com en el passat feien piles de bandolers i fora de la llei. Com fan ara espaldas mojadas i immigrants sense papers, traficant de coca, de dones, mafiosos i assassins, perdularis, rodamons, borratxos sense nord, fugitius de la vida i vells i nous hippies. El vell Cash sempre els va tenir presents, com els seus origines. En un moment donat, el vell Johnny Cash va preferir els barrots del presidi a les barres i estrelles que li oferia la fama.

 “After The Gold Rush”- Neil Young: Hi ha aquell moment de màxima depressió, després de la troballa i d’haver satisfet el desig, que llavors una immensa i estúpida sensació de vertigen s’instal·la dins per quedar-s’hi. Agulles, ampolles, camines torts, unes companyies que van i venen, desapareixen darrere d’un revolt entre la ferralla que acaba essent el naufragi de la vida. En la tempesta, abans d’anar-nos al fons, un gust familiar ens puja a la boca, són els vells temps que venen a acomiadar-se.

 “Sweetheart of the Rodeo” – The Byrds: La Bíblia i la pistola, àcid, heroïna, els amics i els cactus. Motos, barrets, jaquetes amb serrells i molta pols al cap. Litres de bourbon, de cervesa, velles històries d’indis, les que expliquen els avis als nets. Penya-segats, terra vermella sedejant, carreteres llargues i estretes, el metall que brilla al sol. Algú crema un cadàver robat del dipòsit entre dos pilons de sorra i un sot llest per emplenar.

 

“Workingman’s Dead” – The Grateful Dead: Les ciutats les envolten grans mars de sorra. El desert avança silenciosament en direcció contrària. Amb la boca oberta, engolirà el que trobi pel camí; gratacels, supermercats, escoles, camps de futbol, bases militars. Fins arribar al mar. Tornar al camp s’ofereix com una possibilitat de supervivència. Recuperar els vells ponxos, les botes, la cuina de subsistència, els mantres i la poesia. La lluna i el silenci. Canviar el córrer pel caminar. L’asfalt per la pedra.

 “Nashville Skyline” – Bob Dylan: Total, va pensar, perquè em presenti amb aquesta desgana. Total, va pensar, per compartir cartell. Va, deixarem que es faci una cançó i després l’engego a casa, devia maquinar el jove Dylan del veterà Cash. Faré veure que hi crec, que no se m’ofengui ara, però a la que pugui, foto el camp cap a casa que és a on s’està bé. New York, Woodstock, però lluny de Nashville i aquells aires tibats de barret cowboy, botes polides i llautó al coll de les camises. Total, que li va quedar un disc bastant decent.

 


“Cowboy in Sweden” – Lee Hazlewood: Ho tenia tot de cara, la noia, els calers, les influències i el poder. Però va estimar-se més embarcar el cavall i anar a fer l’indi cap el nord. No tenia més que obrir la boca i posar-hi paraules, les melodies sortien soles, com escales de diamants. Podia haver enlluernat tothom, de fet, va fer-ho, però sempre darrere d’alguna esquena més gran que la seva, farcida de lluentons. Ho tenia clar, que prou amb una mica de gespa a on jeure en tenia prou.

 


“Almost Blue” – Elvis Costello and The Attractions: Una porta gran pel camp. Col·lecció de clàssics de taula baixa i escenari de fusta, cambreres de faldilla curta repartint bistecs amb cervesa i blat de moro torrat mentre ell hi posa l’entreteniment amb l’ànima i un doll de veu. Violins i garlandes, guitarres de pedal i pianos plorosos, impostura de fira quan criden com si el seu bou hagués guanyat el concurs dels poderosos. Un munt de relacions castes i polides que ell i la banda beneeixen amb música eterna sense taca.

 


“Native sons” – The Long Ryders: Hi ha maneres i maneres de fer un foc a la plana. A aquests cowboys solitaris el que els agradaven eren les festes per a jovenets, no gaire lluny del supermercat i del cinema al aire lliure, del refrigerador de la mare, del moble bar del pare, abans o després que deixés de beure i fumar. Entretant, per tal de seduir a les noies del veïnat muntaven la gresca amb uns clàssics d’aquests que escoltaven els pares quan eren tan joves i babaus com ells. Per allò de les barres i estrelles.

Share Button