Germán Coppini (1961 -2013)

Vivíamos una época de euforia. Había muchas cosas, fanzines, nuevos programas de radio, sellos discográficos. Y había un denominador común: no había reglas. Y si las había, nos las saltábamos a la torera, eso era lo excitante“.

Recordo l’edició del seu primer disc amb Siniestro Total: “¿Cuándo se come aquí?” va representar un mastegot per a molts de nosaltres. Un disc d’himnes per a una generació que estava deixant l’ou per a trobar un lloc.La llibertat combinava amb la fortor de les clavagueres i els talls de cabells estrambòtics, els carrers estrets i els cotxes aparcats damunt la vorera. Encara tot molt en blanc i negre.

Vaig veure Siniestro Total un divendres al Zeleste del carrer Argenteria presentant el disc de la portada dels Dalton. Érem dos-centes o tres-centes persones a peu dret. Sempre he cregut que, de la munió de grups que van sortir, eren dels millors, dels més solvents. Recordo l’ambient violent que es respirava, el pogo constant del públic. El cop d’ampolla que es va endur el pobre Coppini, que va acabar el concert amb un genoll ferit i embenat d’urgència. Massa per a ell, suposo, tot allò del punk.

Llavors, d’un dia a un altre, apareix amb un altre grup. Golpes Bajos. D’entrada no vaig entendre res. Com un punkie podia fer una cosa tan melosa? Ho vaig trobar tan suau que em vaig enfadar. Coppini va convertir el bram en setí amb un grapats de cançons meravelloses, de les que, fins i tot, va encunyar una frase que ara tots emprem. A ell li devem. I així queda.


Germán Coppini per Xavier Cervantes

Share Button