“Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos: Philip K. Dick 1928 – 1982” – Emmanuele Carrère (2005)

“Cuando alguien intenta ver su vida como una trama, pronto ve en ella la ejecución de esa trama y todos más o menos compartimos, más o menos vergonzosamente, alcanza su plenitud en dos sistemas de pensamiento: el de la fe religiosa y el de la paranoia. Y Dick, por haber experimentado las dos, dudaba cada vez más que existiera alguna diferencia entre ambos”

¿Com radiografiar una bogeria i no perdre el control de la narració? El repte juga de forma constant amb la comprensió del llibre. Carrère s’apropa a l’obra i la vida de l’autor per tal d’extreure’n l’essència. Potser per fer-nos entendre què s’amaga darrere les trames dels seus llibres. La visió panoràmica de la biografia de Dick i de l’època que va viure es confonen com la lectura de dos negatius exposats junts al sol. La seva obra, filla de la immediatesa d’un negoci i de la prosperitat d’un moment, l’engega a treballar sense pausa, com la cadena de muntatge d’aquests grans fàbriques que mai tanquen. Venedors de discos de dia, escriptor de nit, veient despuntar el dia abans de tornar a la feina. Afegim la influència d’una germana bessona que va morir al poc de néixer, una família trencada abans d’hora, la cacera de bruixes comunistes de McCarthy i, sobretot, de Nixon que va tocar-li de ben a prop, l’estiu de l’amor i l’expansió de la ment preconitzada per Aldous Huxley i Timothy Leary, un encadenat de relacions sentimentals frustrades, una rere l’altra, premis, reconeixements i l’exercici literari sota l’efecte de les amfetamines. Misticismes de tots colors, drogues de tots els efectes, la descoberta de la religió i la bogeria com l’últim punt de lucidesa. ¿De veritat són tan difícil d’entendre els seus llibres? Primer vaig creure que era per culpa de les traduccions; la ciència ficció, com literatura de gènere, podia passar un control de qualitat poc rigorós mentre les novetats setmanals satisfeien el consum voraç dels lectors. Podia ser. Les traduccions, farcides d’anglicismes, semblaven fetes del lloc de procedència, algun lloc dels USA. Però hi havia alguna cosa més. Perquè allò no era només pulp fiction. Ens anàvem introduint en els universos paral·lels de la ficció de Philip K. Dick, i la intuïció ens destacava l’autor com un visionari. ¿Hi haurien drogues pel mig?, ens preguntàvem en la nostra disbauxa dels anys vuitanta. Llavors queia a les teves mans “Los tres estigmas de Palmer Eldrich” i t’adonaves de com podien confondre’t la realitat. ¿Qui? Qui fos, el poder, un esser superior, un mateix. Perquè a cada llibre Dick repetia el truc del conflicte personal navegant en la incertesa. Els universos es complicaven, com les percepcions, els personatges i els traduccions que ho empastifaven tot. ¿Què hi havia més, llavors?

La biografia novel·lada de Carrère posa en ordre els fets de Philip K. Dick que donen sentit a l’obra literària. Des del trauma de la seva germana bessona morta a la invitació dels agents FBI a denunciar la seva parella comunista. Tibes del fil i apareix el venedor de discos de dia i l’escriptor de nit. Els seus matrimonis, els fills, les separacions, amb Nixon, sempre present, al fons, a la dreta. La dèria pel futur i la tirada diària de l’I-Ching sense la qual aquell home no es movia de casa ni escrivia una línia. Llibres escrits en dues setmanes i la seva subsistència física i mental a base d’estimulants, ansiolítics i somnífers. San Francisco i l’estiu de l’amor, al fons, a l’esquerra, i quan la festa s’acaba, els hippies esdevenen freaks, i ell el gran símbol del viatge astral cap endavant. Després de la desfeta humana i social, l’espera la descoberta de la religió i allò de creure’s profeta i veu directe de Déu a la terra. Les drogues, sempre present, legals i il·legals, les clíniques de desintoxicació, les cases d’acollida, la paranoia permanent encalçant-lo amb allò de viure una altra vida que no és la seva, la del manipulat per un esser superior que primer és l’estat i finalment Déu. I finalment, un mateix. El túnel de la bogeria se l’acabarà enduent del planeta mentre li arriba el reconeixement massa tard, amb el temps just per passar algunes factures. Entretant, els mons antitètics que el governen el duen d’una banda a l’altra de la lucidesa amb aquest excés tan típic seu de les vides paral·leles superposades entre elles impossibles d’observar.

Carrère fa de Dick en el repàs que l’un fa de la vida de l’altre, a l’estil embrollat i confús de Dick, Carrère fa aparèixer els episodis claus que determinen el pas i evolució de l’autor de “Ubik”. La paranoia de sentir-se vigilat tot el dia, l’efecte de viure una vida robada, de viure en un mon paral·lel, lluny dels teus, el risc de voler fer-te entendre i no saber com, el misticisme quan un es queda sense respostes o solucions. L’estiu de l’amor esdevé un infern i resulta impossible abandonar el laberint. Finalment, els jocs de mans es repeteixen fins que se’ns veu el llautó. A misses dites, a Dick li arriba el reconeixement, quan gairebé no escriu res. Llavors “Blade Runner” i “Total Recall”, i després “Minority report” i “Scanner Darkly”, per a satisfacció dels hereus. Enrere queda, per a l’anàlisi, el consum i la mistificació, la figura d’una mena de Kafka de la pulp fiction. ¿Realment n’hi ha per a tant?, sembla quedar suspès en l’aire després de la lectura.

Share Button

Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button

El procés – Frank Kafka (1914) Fragment

“El tribunal no quiere nada de ti. Te recibe cuando vienes y te despides cuando te vas”

el proceso de kafka

Apenas se había alejado el sacerdote unos cuantos pasos cuando K. le gritó en voz muy alta: “Por favor, espera”. “Espero”, dijo el sacerdote. “¿No quieres algo más de mí”?, preguntó K. “No”, dijo el sacerdote. “Antes has sido tan amable conmigo”, dijo K., “y me lo has explicado todo, y ahora me despides como si yo no te importara nada.” “Es que ahora tienes que irte”, dijo el sacerdote. “Bueno”, dijo K., “compréndelo.” “Comprende tú antes quién soy yo”, dijo el sacerdote. “Eres el capellán de la prisión”, dijo K., acercándose al sacerdote; su regreso inmediato al banco no era necesario como se había imagiando, podía muy bien quedarse aún allí. “Por consiguiente, formo parte del tribunal”, dijo el sacerdote. “¿Por qué tendría que querer nada de ti? El tribunal no quiere nada de ti. Te recibe cuando vienes y te despides cuando te vas”

Share Button