Barbazul – Kurt Vonnegut (1987)

barbazul vonnegut

“-Entonces- dijo- ¿no va siendo hora de que tu alma, que durante tanto tiempo se ha avergonzado de tu carne, le dé las gracias a tu carne por haber hecho, finalmente, algo maravilloso?”

I es converteix en el Barbablava de l’expressionisme abstracte i de tota la pintura moderna produïda després de la Segona Guerra Mundial. I, entretant, ens explica la seva història de refugiat, orfe, aprenent, amant, pòtol, publicista, recluta, pare, artista, amic, ric, divorciat, vidu, solitari i multimilionari, amb un secret ocult per la curiositat del món o de qui vulgui ficar el nas, que en el fons són quatre gats si es que arriben. Entretant, Vonnegut engega la màquina d’explicar històries i comença a lligar caps, cus la trama, salta del passat al present, recupera els fils que genera la frustració sense gaire desig de felicitat, però amb un somriure mig abatut damunt la barba, borni de la vida, potser per haver vist massa, més del que calia, amb l’eterna segona guerra mundial que va haver de viure com a presoner. La prosa té alguna cosa bruta, mestissa, mentre s’acosta al pla surrealista, barreja estils, com alés els barreja, presents però ingràvids, no es defineix, tira pel dret, s’amaga però ensopega, vol ser però alguna cosa ho impedeix, ell mateix. Com la pintura dels quadres del seu Rabo Karabekian, com l’autobiografia, que és l’assumpte del llibre, el coneixement de l’art, el gust per l’expressió. El llibre és l’obra que el lector va fent, fent passar les paraules pel cap mitjançant la llengua adormida, donant-li forma com quan llepem un gelat i l’arrodonim mentre el mengem. No és la millor prosa del món, no és la millor idea. Tira amb un bon punt de partida i va fent: el d’una companyia militar especialista en crear o pintar camuflatges en armes i instal·lacions, que pot acabar fent alguna cosa gran. Com un corrent pictòric d’aquestes que surten als llibres d’història. Com la història, la trama i l’estil. Com l’autor mateix, imprescindible.

putoMono

Share Button