Un divendres de primavera 2017

De sis de la tarda a tres de la matinada

Iosonouncane – Die

Engegar amb bon peu a les sis de la tarda amb una proposta electrònica que barreja aires cantautors italians amb Morricone i Goblin a l’horitzó. Guitarra i samplers, teclats, bateria, timbals i més sintetitzadors, més una noia als cors i soroll d’esquellots. Un so dramàtic i cinematogràfic mentre el dia cau al mar i el sol insisteix.
Un tast:

Mitski – Puberty

Baix, guitarra i bateria. Trets orientals, actitud indolent i soroll punk. Llocs comuns, començant per la veu llefiscosa de la noia i pel contrast de sensacions. Tres cançons.

Sinkane – Live and Livin’ it

Algun encara arrossega l’herència de Talking Heads nascuda de les escoltes que van fer de Fela Kuti amb Eno mentre produïen “Remain in Light”. Molta diferència i millora entre el disc i el directe d’aquest Sinkane.
Un tast:

Sampha – Process

Soul sense un instrument convencional? La veu de Sampha és l’instrument de veritat. Poderós, infinit, fins a esborrar aquell vesant bavós que de vegades pateix el soul d’escola. Sampha, destinat a trencar mercats i vendes quan assoleixi el prestigi que pertoca.

William Tyler – Modern Country

El moment de l’entrepà correspon a l’estil esponjós d’aquest senyor. Blues i country estratosfèric a l’estil John Fahey que es deixa fer només posant l’orella. 17 euros per dos entrepans. Barcelona és bona si la bossa sona i et deixen pelat.

Swans – Glowing Man

Allò de cançons de vint-i-tants minuts, emulant els vells compositors de clàssica. Inici, nus i desenllaç i Michel Gira dirigint les operacions dels companys amb la seva gesticulació habitual. Cada bolo sembla igual però és diferent segons l’estat d’ànim, la forma física que els acompanyi, les ganes de tocar, etc… segons pugi i baixi els braços, somrigui o exclami a l’apocalipsi particular de les seves cançons.

The Make Up – Destination Love

Retirats dels escenaris, tornaven vestits de lamé platejat, amb el seu líder i cantant, Ian Svenonius, en plena forma i donant-ho tot, com aquella vegada al Bikini de feia un munt anys. El seu so garatge els va dur a la cripta després d’un moment d’esplendor. El seu moment d’esplendor a l’escenari Primavera va reviure alguns dels himnes que vam ballar als 90’s. Va venir el jutge i va dictar sentència al nostre favor.
Un tast

Run The Jewels – Run The Jewels 3

La traca i el mocador de divendres amb tall de subministrament elèctric inclòs. Dos paios i un DJ, expressió minimalista de la música del present. Els USA Trump i Wasp tenen un problema amb aquest duo blanc i negre, martell de soflames incendiaries a cop de rimes enganxoses i amb un munt de seguidors per tot el món. Durant una hora van sacsejar cossos i consciències amb música i avisos del perill que amenaça la societat des de la casa blanca.

I fins un altre any (si s’escau)

Share Button

Hateful Eight – Quentin Tarantino (2015)

Unes condicions dantesques no són les més apropiades per veure una peli de tres hores. Amb obertura, mitja part, intermedi (pel tema de recarregar crispetes, espavilada la gent aquesta dels Phenomena) i segona part. I final amb la gent aplaudint els títols de crèdit (carregats, d’altra banda, de becaris, per allò de tenir mà d’obra gratuïta al servei de tot). El que sobta (encara que tampoc) és com tractant-se d’una producció dels Weisten Brothers, coneguts al gremi com els germans mà-tisores, no puguin fotre mà a la cinta i reduir-la a l’hora i mitja estàndard.
Les condicions dantesques. Després de pagar 12 Hateful Euros per un seient d’allò més incòmode, 12 euros que haurien de permetre escollir localitat, filera, proximitat o llunyania de la pantalla, la sortida de la sala a tocar si la història t’horroritza, per dolenta i repetida, i vols cardar el camp. Doncs, cornut i pagar el beure, a l’estil local. 12 euros, fes mitja hora de cua que quan entris trobaràs la platea a petar i t’hauràs de conformar amb una localitat a tercera fila enganxada a la paret. Amb explicació inclosa d’un dels responsable de la sala, que, a sobre, té la barra de demanar que siguis polit i t’enduguis els recipients d’allò que hagis endrapat (i que ells t’han col·locat, feliços de la vida). Només faltava que et lliuressin l’aspirador i el drap. Fuck you all, phenomens!
Engega la cinta amb una obertura musical, obra de l’inefable Morricone (que també es repeteix com l’all). Els rosegadors de crispetes acompanyen la melodia amb el mastegar ansiós de qui espera hòsties, sang i acudits a dojo. No et preocupis, nano, que ho tindràs.
A partir d’aquí, el coneixement cinematogràfic d’empleat de videoclub. Un western a la neu: el fred, la diligència, la casa, la llegenda, l’abans i el després, l’anècdota al voltant de la qual gira la història com un salvavides. Obrir, tancar, fred, pudor de crispetes, el telèfon d’algun despistat, torticolis d’un mirar d’esfinx. Final. Aplaudiment.
Tarantino es repeteix com l’all fins a perdre la gràcia. Començant pels diàlegs, malgrat conservi alguna espurna (només faltaria: de tres hores de diàlegs, segur que acabes traient alguna frase enginyosa), les situacions equívoques i les anècdotes marca de la casa posades amb criteri tan impostat com científic, els flashback per a desembolicar la troca, les massacres made in Holywood per a tota la família, polles i neu, mamades per a una flassada i acudits. Tot massa encarcarat i vist. Lloc comú. Digues-li com vulguis. Espionatge industrial entre pelis fetes a la neu. Una pausa per agafar aire, una altra per pensar millor la història i no caure en lo fàcil. Tres hores són moltes hores. I veure-ho des d’una cantonada, una merda. 70 mil·límetres de la bona.

hateful

Share Button