3 Somnis Dolços pel 2017 (Don Gibson & Elvis Costello & The Mekons)

El “Sweet Dreams” oiginal és de Don Gibson, un fill de treballadors de Carolina del Nord. Escrita l’any 1955 no va triomfar fins l’any 1960 quan va aconseguir el número u de les llistes Billboard de música country. L’any 1963, va adaptar-la l’estrella del moment, Patsy Cline, però va morir en un accident d’avió abans de publicar-la. Com acostuma a passar el seu “Sweet Dreams” va triomfar gràcies a la particular necrofília que acompanya al mite i que excita les vendes mitjançant els tripijocs de negociants ambiciosos. I etcètera. De la cançó original de Gibson a la versió de Patsy Cline passem de la brevetat i la senzillesa d’una balada cowboy a l’ensucrada que va perjudicar tant l’estil fins a la seva rehabilitació (per Gram Parsons, Dylan & Cash, per citar uns quants personatges)

La versió de 1960

L’any 1981, l’anglès Elvis Costello i els Attractions van decidir que ja en tenien prou del power pop que havien estat practicant fins llavors i que els havia funcionat força bé. Escapista per naturalesa i més llest que la gana, Costello va convèncer els companys de la banda de provar un estil que els obris les portes d’altres mercats, el nord-americà, per exemple. El formidable recull de versions countries que és “Almost Blue” va donar vida al projecte musical de Costello amb una altra versió d’ell, però sobretot, per molts dels seus seguidors a descobrir un estil que fins llavors no havien fruit o ignorat.

L’any 86 la banda de Leeds The Mekons va incorpora el clàssic de Gibson al seu repertori, que havia començat amb el punk i que havien fet variar cap el folk rock d’arrel britànica que van encetar els Pogues i que va quallar comercialment a les Illes Britàniques. Guitarres estridents, violins i acordions, i la convenient dramatització de la veu per donar la volta al mitjó de la balada country de 1960. Per allò de donar una altra visió, d’un continent a un altre, amb l’idioma (i algun que un altre gen) de fil conductor.

Share Button

A punt pel camp? Breu Guia Del Country (Part 1)

“40 Greatest Hits – Hank Williams”: El barret xop de suor, el vestit, tronat per tanta gala de diumenge i xou radiofònic, el fetge, fet un colador, la veu, mantenint-se d’un fil, amenaçava de callar per sempre més, el cervell supurava versets i pecats inconfessables. No existia un mossèn que pogués perdonar-li-ho tot. Entretant, la ràdio emetia les seves cançons sense reportar un centau a canvi.

“Our Mother the Mountain” – Townes Van Zandt: Melangia de barret cowboy, abric de pell de vaca i botes foradades amb moltes milles a les soles. Històries gastades de mostradors brillants i cafè dolent. Els ulls s’han cansat de tant mirar, li queda gola per a un parell d’estrofes. La bellesa aixeca el cap però corre arran de terra, com els últims raigs del crepuscle.

 “At Folsom Prison – Johnny Cash”: No es tracta de cantar les llegendes; per saber el pa que s’hi dona, cal protagonitzar-les, passar la frontera com en el passat feien piles de bandolers i fora de la llei. Com fan ara espaldas mojadas i immigrants sense papers, traficant de coca, de dones, mafiosos i assassins, perdularis, rodamons, borratxos sense nord, fugitius de la vida i vells i nous hippies. El vell Cash sempre els va tenir presents, com els seus origines. En un moment donat, el vell Johnny Cash va preferir els barrots del presidi a les barres i estrelles que li oferia la fama.

 “After The Gold Rush”- Neil Young: Hi ha aquell moment de màxima depressió, després de la troballa i d’haver satisfet el desig, que llavors una immensa i estúpida sensació de vertigen s’instal·la dins per quedar-s’hi. Agulles, ampolles, camines torts, unes companyies que van i venen, desapareixen darrere d’un revolt entre la ferralla que acaba essent el naufragi de la vida. En la tempesta, abans d’anar-nos al fons, un gust familiar ens puja a la boca, són els vells temps que venen a acomiadar-se.

 “Sweetheart of the Rodeo” – The Byrds: La Bíblia i la pistola, àcid, heroïna, els amics i els cactus. Motos, barrets, jaquetes amb serrells i molta pols al cap. Litres de bourbon, de cervesa, velles històries d’indis, les que expliquen els avis als nets. Penya-segats, terra vermella sedejant, carreteres llargues i estretes, el metall que brilla al sol. Algú crema un cadàver robat del dipòsit entre dos pilons de sorra i un sot llest per emplenar.

 

“Workingman’s Dead” – The Grateful Dead: Les ciutats les envolten grans mars de sorra. El desert avança silenciosament en direcció contrària. Amb la boca oberta, engolirà el que trobi pel camí; gratacels, supermercats, escoles, camps de futbol, bases militars. Fins arribar al mar. Tornar al camp s’ofereix com una possibilitat de supervivència. Recuperar els vells ponxos, les botes, la cuina de subsistència, els mantres i la poesia. La lluna i el silenci. Canviar el córrer pel caminar. L’asfalt per la pedra.

 “Nashville Skyline” – Bob Dylan: Total, va pensar, perquè em presenti amb aquesta desgana. Total, va pensar, per compartir cartell. Va, deixarem que es faci una cançó i després l’engego a casa, devia maquinar el jove Dylan del veterà Cash. Faré veure que hi crec, que no se m’ofengui ara, però a la que pugui, foto el camp cap a casa que és a on s’està bé. New York, Woodstock, però lluny de Nashville i aquells aires tibats de barret cowboy, botes polides i llautó al coll de les camises. Total, que li va quedar un disc bastant decent.

 


“Cowboy in Sweden” – Lee Hazlewood: Ho tenia tot de cara, la noia, els calers, les influències i el poder. Però va estimar-se més embarcar el cavall i anar a fer l’indi cap el nord. No tenia més que obrir la boca i posar-hi paraules, les melodies sortien soles, com escales de diamants. Podia haver enlluernat tothom, de fet, va fer-ho, però sempre darrere d’alguna esquena més gran que la seva, farcida de lluentons. Ho tenia clar, que prou amb una mica de gespa a on jeure en tenia prou.

 


“Almost Blue” – Elvis Costello and The Attractions: Una porta gran pel camp. Col·lecció de clàssics de taula baixa i escenari de fusta, cambreres de faldilla curta repartint bistecs amb cervesa i blat de moro torrat mentre ell hi posa l’entreteniment amb l’ànima i un doll de veu. Violins i garlandes, guitarres de pedal i pianos plorosos, impostura de fira quan criden com si el seu bou hagués guanyat el concurs dels poderosos. Un munt de relacions castes i polides que ell i la banda beneeixen amb música eterna sense taca.

 


“Native sons” – The Long Ryders: Hi ha maneres i maneres de fer un foc a la plana. A aquests cowboys solitaris el que els agradaven eren les festes per a jovenets, no gaire lluny del supermercat i del cinema al aire lliure, del refrigerador de la mare, del moble bar del pare, abans o després que deixés de beure i fumar. Entretant, per tal de seduir a les noies del veïnat muntaven la gresca amb uns clàssics d’aquests que escoltaven els pares quan eren tan joves i babaus com ells. Per allò de les barres i estrelles.

Share Button