Sisa i Melodrama (1979)

Dir de Jaume Sisa un geni potser seria agosarat. Que és un dels millors compositors de la nostra historia recent potser tingui un sentit més acurat. Tant fa.Com han fet tantes altres figures, també té el seu periode d’exili quan va fugir a Madrid als 80’s amb el nom canviat, fart, imagino, de tanta incomprensió. Per tornar al cap dels anys, ¿amb la cua entre les cames? Les raons les saben ells. Agorafòbia de viure en un país mentalment tant petit? Potser. Apte només per a espavilats tipus Trinca, Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon (i Núria Feliu) El pastís per a uns pocs i les engrunes per a la resta. Llavors passa allò d’aquells fangs i aquests llots. Tenint França a la vora i què lluny ens queda el respecte que la seva gent té pels seus autors. Quina falta ens fa aquest efecte corrector. Més artistes, més public, més exigència i millor nivell de tot. Però per què vols llibres si tens “Polonia” i la Rahola? Probablement a França Sisa potser tindria alguna càtedra (la té aquí? pregunto), i ens estalviaríem això tan nostre (i pobre) de fer-li un homenatge amb els Quimis i Oliver i Mishima d’aquí com qui treu el Sant Cristo gros per treure’ns del damunt la pena i la mala consciencia. ¡I vinga! Tots a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com si fos “Els segadors”, engegant la primera frase i mormolant la resta, fent veure que ens sabem la lletra.

Sisa, l’any 79 , va veure clar que calia reinventar-se. Això, aquesta actitud supervivent, correspon als primers espases de la música. Bowie, Dylan, Neil Young, els Beatles. Quan es veuen al final de la corda i que ja han munyit prou la mamella. Aquí ho podia haver fet Pau Riba, però no ho va fer (imagino que pel pet que duia al cos). Només Sisa ho va fer. Al 79 sonaven amb força les noves músiques que ens arribaven de les Illes Britàniques i dels Estats Units. La new wave de The Cure i Costello avisaven que calia canviar el pas, que els solos de guitarra i els arrengaments del jazz vestien molt be les composicions, però potser ara tocava un so més fred o un rock and roll esquemàtic com a solució revitalitzadora. Sisa es va avançar a la colla de grups que van sortir a partir del 81/82 a Barcelona, amb un invent avantguardista que el permetés una nova oportunitat per a la seva carrera. Com rient-se d’ell mateix i del passat, va agafa els vells himnes dels temps del Zeleste i els va passar per la trinxadora. So de sintetitzadors i de caixes de ritmes, vocòders, arrengaments moderns i tractaments nous. Potser es van avançar massa en el temps, quadrant el fet amb el símptoma de l’orat que veu més enllà que la resta d’humans, que automàticament el prenen per sonat quan no entenen. Perquè es va avançar al temps. Al meu cas, vaig descobrir aquest disc al cap d’un munt anys. Va ser escoltar-lo sencer, comprovar l’any d’edició i veure passar per entre les meves orelles tots aquells Stranglers, Roxy Music, Ultravox de l’època però amb la denominació d’origen de Sisa i Melodrama.

Afegeixo una troballa d’internet del disc, amb la participació estel·lar als comentaris del company Dan Kirchner

Share Button

Shipbuilding – Elvis Costello / Robert Wyatt (1982 – 1983) (& Suede)

Quan no se sap quina és l’original i quina la versió, quan no se sap quina supera en qualitat l’altra. En qualsevol cas, revela l’horror d’una guerra de butxaca com el conflicte de Les Malvines. Composta per Elvis Costello, la lletra respon a la promesa del govern britànic segons el qual la guerra revifaria l’activitat de les drassanes angleses aturades per la crisi. Com diu la lletra, la bona nova pretenia pujar els ànims de la gent a còpia d’engegar joves anglesos al fons del mar.

Is it worth it?
A new winter coat and shoes for the wife
And a bicycle on the boy’s birthday.

It’s just a rumor that was spread around town
By the women and children, soon we’ll be shipbuilding

Well I ask you
The boy said ‘Dad, they’re going to take me to task
But I’ll be home by Christmas.

It’s just a rumor that was spread around town
Somebody said that someone got filled in
For saying that people get killed in
The results of their shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

It’s just a rumor that was spread around town
A telegram for a picture postcard
Within weeks they’ll be reopening the shipyard
And notifying the next of kin
Once again.

It’s all we’re skilled in
We will be shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

Una història estranya. Elvis Costello la va escriure amb Clive Langer, pensant editar quatre versions diferents. Wyatt va acceptar la idea de collar públicament Thatcher per la ignomínia d’aquella guerra però, inestable com era llavors, es va fer enrere. Finalment ho va fer, en format single, d’aquella manera discreta, com la seva veu. Perquè sembla que la difusió definitiva va arribar mitjançant la versió que Costello & els Attraction van incloure l’any següent al LP “Punch The Clock”, aconseguint pel tema la participació del trompetista Chet Baker. Entre una versió i l’altra, van de la cançó l’himne antibel·licista que es pretenia per treure els colors al poder mentider i trampós. Com diu la lletra, construint vaixells i engegant els nois a cercar perles.

Afegeixo la versió de Suede (per allò de donar continuïtat a la tradició)

Share Button

3 Somnis Dolços pel 2017 (Don Gibson & Elvis Costello & The Mekons)

El “Sweet Dreams” oiginal és de Don Gibson, un fill de treballadors de Carolina del Nord. Escrita l’any 1955 no va triomfar fins l’any 1960 quan va aconseguir el número u de les llistes Billboard de música country. L’any 1963, va adaptar-la l’estrella del moment, Patsy Cline, però va morir en un accident d’avió abans de publicar-la. Com acostuma a passar el seu “Sweet Dreams” va triomfar gràcies a la particular necrofília que acompanya al mite i que excita les vendes mitjançant els tripijocs de negociants ambiciosos. I etcètera. De la cançó original de Gibson a la versió de Patsy Cline passem de la brevetat i la senzillesa d’una balada cowboy a l’ensucrada que va perjudicar tant l’estil fins a la seva rehabilitació (per Gram Parsons, Dylan & Cash, per citar uns quants personatges)

La versió de 1960

L’any 1981, l’anglès Elvis Costello i els Attractions van decidir que ja en tenien prou del power pop que havien estat practicant fins llavors i que els havia funcionat força bé. Escapista per naturalesa i més llest que la gana, Costello va convèncer els companys de la banda de provar un estil que els obris les portes d’altres mercats, el nord-americà, per exemple. El formidable recull de versions countries que és “Almost Blue” va donar vida al projecte musical de Costello amb una altra versió d’ell, però sobretot, per molts dels seus seguidors a descobrir un estil que fins llavors no havien fruit o ignorat.

L’any 86 la banda de Leeds The Mekons va incorpora el clàssic de Gibson al seu repertori, que havia començat amb el punk i que havien fet variar cap el folk rock d’arrel britànica que van encetar els Pogues i que va quallar comercialment a les Illes Britàniques. Guitarres estridents, violins i acordions, i la convenient dramatització de la veu per donar la volta al mitjó de la balada country de 1960. Per allò de donar una altra visió, d’un continent a un altre, amb l’idioma (i algun que un altre gen) de fil conductor.

Share Button

Your Turn – Ceramic Dog (2013)

Escoltar aquest disc és escoltar el compendi d’anys de col·laboracions de l’artista principal i ànima del disc, Marc Ribot. Del primer tema al darrer, sona la seva guitarra amb Tom Waits, John Zorn, Elvis Costello, Alain Bashung, Elton John, T-Bone Burnett, The Black Keys, Marianne Faithfull, Vinicio Capossela, Diana Krall… Sona el muscle guanyat de competir per ser el millor guitarra de Nova York amb Bill Frisell, Artro Lindsay, John Scofield, Nels Cline, Tim Spark…, d’haver picat pedra en un dels llocs més durs del món fins fer-se un nom amb l’agenda plena. Sona a coneixement, a la llibertat que atorga una tècnica rotunda. A rock estàndard, a blues, a gospel, a son cubano, a jazz clàssic. A qui ho té tot fet. Ell tira amb la seva Fender Jaguar i ja l’agafareu. Electricitat, vehemència i un munt de notes. Com les llenties, les menges, si vols, si no, les deixes.

Share Button